Ser estranger no és només una condició jurídica o geogràfica. També és una experiència humana que gairebé tots, d'una manera o altra, hem viscut alguna vegada.

Podem sentir-nos estrangers cada vegada que entrem en un context els codis del qual desconeixem: un país nou, un nou treball, una escola, una residència, un grup social o fins i tot una família que no és la nostra. També ens podem sentir estrangers quan les noves generacions utilitzen llenguatges i referents que ens resulten incomprensibles, o quan descobrim que la societat a què crèiem pertànyer ha canviat en una direcció que ja no reconeixem. Tots sabem què vol dir sentir-se fora de lloc: una experiència comuna que ens pot ajudar a posar-nos a la pell de l'altre.

La història de la humanitat ha estat sempre una història de trobades entre cultures. Si, d'una banda, les migracions han generat conflictes i dificultats, de l'altra han afavorit l'intercanvi, l'enriquiment mutu i la transformació profunda de les societats. Per això podem contemplar el fenomen migratori no sols com una emergència, sinó també com una oportunitat per renovar la família humana. És una invitació a sortir de les nostres seguretats per anar a trobar l'altre.

El veritable repte és viure aquest canvi d'època amb una mirada capaç de descobrir les llavors d'esperança que porten les migracions, transformant l'acollida en un espai on construir fraternitat.

Podem començar amb petits gestos. Accions que poden semblar insignificants, però que, unides a moltes altres persones, formen una cadena silenciosa i real capaç de convertir-se en un «dic contra la barbàrie».

Així ho expressava Chiara Lubich en una de les seves darreres intervencions públiques, a Londres, el juny del 2004:

«[…] la nostra experiència ens diu que, per a qui avui es disposa a moure les muntanyes de l'odi i la violència, la tasca és immensa. Però allò que és impossible per a milions de persones aïllades i dividides sembla fer-se possible per a persones que han fet de l'amor mutu, de la comprensió recíproca i de la unitat el motiu essencial de la seva vida. […]».

Quan vivim així, el diàleg es pot convertir en una veritable cultura de la trobada, en què la diversitat de cadascú deixa de ser una barrera i es converteix en un do per al bé comú. Com a testimoni d'això, un rector suís explica les lliçons que ha après vivint en un centre d'acollida per a persones migrants. D'una banda, la presa de consciència de fins a quin punt el racisme és latent en cadascun de nosaltres; de l'altra, l'extraordinària força transformadora que neix de la trobada: «Només un exemple: aquí, a Lucerna, va viure amb nosaltres durant tres anys un jove de Rwanda. No tenia documentació i, quan va arribar, estava molt afectat psicològicament. Al principi no va ser fàcil. Però, a poc a poc, la seva personalitat original va tornar a resplendir i, amb ella, també la nostra comunitat plural va florir en una vida encara més bella. Quant riem, celebrem, resem i superem junts incerteses i grans reptes! Ens convertim en germans. Això es va fer especialment evident el dia de la partida contra la seva voluntat d'aquest germà el nostre rwandès. Quatre policies el van venir a buscar a casa nostra per tornar-lo per la força al seu país. Es van sorprendre molt al trobar-hi deu persones de diferents nacionalitats que havien vingut a acomiadar-se'n i veure un ambient serè en una situació tan difícil. (…) Han passat cinc anys i segueix molt viu, d'un continent a un altre, el vincle familiar profund que s'ha creat entre nosaltres»[1].

[1] «Migrazioni: sfide i opportunità” a: Ekklesia – n.26 (2025/1)