La carretera que porta al poble d'Emmaús ens parla d'un camí que van recórrer dos deixebles de Jesús. Desencantats dels somnis, els projectes i els moments forts dels dies transcorreguts amb el Mestre, tornen a casa per reprendre la vida que havien deixat, la d'abans de la trobada amb Ell. Havien transcorregut tot just tres dies des de la seva crucifixió, i la desil·lusió, la por i els dubtes regnaven entre els seus seguidors.
S'allunyaven de Jerusalem, del somni no realitzat, distanciant-se de Crist i del seu missatge, tristos perquè en certa manera ja havien pres la decisió d'abandonar el projecte que els havia dut a seguir-lo.
És la història de tots nosaltres quan ens desencantem de situacions que ens plantegen prendre una decisió a les cruïlles, i en molts casos ens sembla que la solució de tornar enrere, renunciar i resignar-nos és l'única resposta al nostre malestar.
«¿A qui de nosaltres no li resulta familiar la posada d'Emaús? Qui no ha recorregut aquest camí una tarda en què tot semblava perdut? Crist havia mort en nosaltres... Ja no hi havia cap Jesús a la terra»[1].
«Queda't amb nosaltres, que es fa tard».
Durant el camí, un desconegut s'uneix a tots dos i sembla ignorar els esdeveniments que acaben de passar. Comença a fer preguntes precises, les quals deslliguen tota l'amargor i el desànim. Primer els escolta, i després comença a explicar les Escriptures: és tot un diàleg, una trobada que deixa empremta; de manera que, encara que encara no han reconegut Jesús, li preguen que es quedi amb ells perquè cau la tarda (cf. Lc 24, 17-29).
Aquesta és potser una de les oracions més belles que trobem a l'Evangeli. És la primera oració que s'enlaira dels deixebles al Ressuscitat, i és commovedora aquesta invitació que tots podem dirigir-li perquè Ell es quedi amb nosaltres i entre nosaltres.
Els ulls dels dos deixebles s'obriran en partir el pa, i l'alegria d'haver-lo reconegut finalment els animarà a tornar a Jerusalem per anunciar als seus amics l'esdeveniment de la resurrecció.
«Queda't amb nosaltres, que es fa tard».
«Potser res millor que aquestes paraules no explica l'experiència de viure amb Jesús al mig, que les focolarines vam fer des del principi –escriu Chiara Lubich–. Jesús és sempre Jesús, i encara que sigui present només espiritualment, quan hi és, explica les Escriptures i crema en el cor la seva caritat: la vida. Quan ho hem conegut, ens porta a dir amb infinita nostàlgia: “Queda't amb nosaltres, Senyor, que es fa tard”; sense tu la nit és fosca […]»[2].
La nit és símbol de les tenebres, del que és desconegut, de la manca d'aquesta llum que no som capaços de trobar perquè no creiem en la seva presència, que ens continua acompanyant sempre.
La nit és la que envolta el nostre planeta, ferit i ultratjat per lluites fratricides, per guerres que continuen sent organitzades per l'ambició de poder i de diners.
La nit és la que viuen milions de persones que ja no tenen veu per cridar les injustícies i els abusos.
I nosaltres com podem adonar-nos de la presència de Jesús, que no sempre es manifesta segons les nostres expectatives? Com entendre que Ell camina amb nosaltres i intenta fer que reconeguem els signes de la seva presència? I sobretot, com crear les condicions perquè es manifesti i es quedi amb nosaltres?
Són preguntes a les quals potser no sempre sapiguem donar resposta, però que ens demanen que no deixem de buscar Jesús, que concentrem la mirada en un company de viatge que moltes vegades no veiem, que reconeguem Aquell que es pot fer present si vivim entre nosaltres l'amor mutu.
El camí d'Emmaús és símbol de tots els nostres camins, és el camí de la trobada amb el Senyor, és el camí que ens torna l'alegria del cor, que ens porta de nou a la comunitat per donar testimoniatge junts que Crist ha ressuscitat.
Patrizia Mazzola i l'equip de la Paraula de Vida
[1] François Mauriac, Vita di Gesù, Mondadori, Milà 1950, pàg. 156.
[2] C. Lubich, Tots un. Escrits espirituals/3, Ciudad Nueva, Madrid 1998, pàg. 70.
