L'evangelista Lluc refereix aquest ensenyament de Jesús i ens ho mostra amb els seus deixebles camí de Jerusalem, cap a la Pasqua de mort i resurrecció. Pel camí s'hi dirigeix anomenant-los «petit ramat» (Lc 12, 32), i els confia el que té al cor, les disposicions profundes del seu ànim. Entre aquestes, el desaferrament dels béns terrenys, la confiança en la providència del Pare i la vigilància interior, esperar activament el Regne de Déu.

En els versets anteriors, Jesús els anima a desprendre's de tot, fins i tot de la vida, ia no angoixar-se per les necessitats materials, perquè el Pare sap què necessiten. En lloc d'això els convida a buscar el Regne de Déu i els anima a acumular «un tresor inesgotable al cel» (Lc 12, 33). Certament, no és que Jesús exhorti la passivitat davant les coses terrenals, una conducta irresponsable a la feina; el que vol és treure'ns l'ansietat, la inquietud, la por.

«Perquè on sigui el vostre tresor, allà també hi serà el vostre cor».

Aquí, «cor» es refereix al centre unificador de la persona, que dóna sentit a tot allò que viu; és el lloc de la sinceritat, on no es pot enganyar ni dissimular. En general indica les intencions veritables, cosa que un pensa, creu i vol realment. El tresor és el que per a nosaltres té més valor, és a dir, la nostra prioritat, allò que creiem que dóna seguretat al present i al futur.

El papa Francesc afirma: «Avui tot es compra i es paga, i sembla que la pròpia sensació de dignitat depèn de coses que s'aconsegueixen amb el poder dels diners. Només ens urgeix acumular, consumir i distreure'ns, presos d'un sistema degradant que no ens permet mirar més enllà de les nostres necessitats immediates».^[1]. Però en allò més íntim de tota dona i de tot home hi ha una recerca urgent d'aquesta felicitat veritable que no defrauda i que cap bé material no pot satisfer.

Escrivia Chiara Lubich: «Sí, hi ha el que busques; hi ha al teu cor un anhel infinit i immortal; una esperança que no mor; una fe que traspassa les tenebres de la mort i és llum per a aquells que creuen: no en va esperes i creus! No en va! Tu esperes i creus per Estimar»^[2].

«Perquè on sigui el vostre tresor, allà també hi serà el vostre cor».

Aquesta Paraula ens convida a fer un examen de consciència: ¿ quin és el meu tresor, el que m'importa més? Aquest pot adquirir diversos matisos, com l'estatus econòmic, però també la fama, l'èxit, el poder.

«Per a un cristià no n'hi ha prou de ser bo, misericordiós, humil, mans, pacient… Ha de tenir pels germans la caritat que ens va ensenyar Jesús. […] Perquè la caritat no és estar disposat a donar la vida. És donar la vida»^[3].

A cada proïsme que se'ns creua durant el dia (a la família, a la feina, per tot arreu) ho hem d'estimar amb aquesta mesura. I així vivim sense pensar en nosaltres, sinó pensant en els altres, vivint els altres i experimentem una llibertat veritable.

Augusto Parody Reyes i l'equip de la Paraula de Vida

[1] Francisco, encíclica Dilexit ens, 218.
[2] C. Lubich, «Hi ha el que busques». Carta de juny de 1944: El primer amor. Cartes dels inicis (1943-1949), Ciudad Nueva, Madrid 2011, p. 54.
[3] Cf. Ead., connexió telefònica 6-12-1984: Junts en camí, Ciudad Nueva, Buenos Aires 1988, pàg. 48-49.