A l'Antic Testament, els pastors comptaven les ovelles en tornar dels camps, disposats a buscar la que s'hagués perdut. Fins i tot s'internaven al desert de nit per tal de trobar les ovelles esgarriades.

Aquesta paràbola és una història de pèrdua i troballa que posa al primer pla l'amor del pastor. Aquest s'adona que falta una ovella, la busca, la troba i se la carrega a coll perquè està afeblida i espantada, potser ferida, i no és capaç de seguir el pastor per si sola. És ell qui la porta a resguard i, finalment, ple d'alegria, convida els veïns a celebrar-ho amb ell.

«Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat l'ovella que se m'havia perdut».

Els temes recurrents d'aquest relat els podem resumir en tres verbs: perdre's, trobar i celebrar.

Perdre's. La bona notícia és que el Senyor buscarà qui s'extravia. Moltes vegades ens perdem als deserts propers, o als que ens veiem obligats a viure, o als que ens refugiem; són els deserts de l'abandó, de la marginació, de la pobresa, de les incomprensions, de la manca d'unitat. El Pastor ens cerca també allà, i encara que ho perdem de vista, ell ens trobarà sempre.

Trobar. Intentem imaginar-nos l'escena de l'afanyosa recerca per part del pastor al desert. És una imatge que impacta per la força expressiva. Podem entendre la joia tant del pastor com de l'ovella. La trobada entre tots dos torna a l'ovella la sensació de seguretat per haver-se lliurat del perill. Per tant, “trobar” és un acte de misericòrdia divina.

Celebrar. Ell reuneix els seus amics per celebrar-ho, perquè vol compartir la seva alegria, tal com passa a les altres dues paràboles que segueixen aquesta, la de la moneda perduda i la del pare misericordiós (cf. Lc 15, 8 i 15, 11). Jesús vol que entenguem la importància de participar de l'alegria amb tots i ens immunitza contra la temptació de jutjar l'altre. Tots som persones «trobades».

«Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat l'ovella que se m'havia perdut».

Aquesta Paraula de vida és una invitació a ser agraïts per la misericòrdia que Déu té amb tots nosaltres personalment. El fet d'alegrar-nos, de gaudir plegats, ens presenta una imatge de la unitat on no hi ha contraposició entre justos i pecadors, sinó que els uns participem en l'alegria dels altres.

Chiara Lubich escriu: «És una invitació a comprendre el cor de Déu, a creure en el seu amor. Inclinats com estem a calcular ia mesurar, de vegades creiem que l'amor de Déu per nosaltres també es podria arribar a cansar […] La lògica de Déu no és com la nostra. Déu ens espera sempre; és més, li donem una alegria immensa cada vegada que tornem a Ell, encara que es tractés d'un nombre infinit de vegades»^[1].

«Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat l'ovella que se m'havia perdut».

De vegades podem ser nosaltres els pastors, els que cuidem els uns dels altres i anem amb amor a buscar els qui s'han allunyat de nosaltres, de la nostra amistat, de la nostra comunitat; a buscar els marginats, els qui estan perduts, els petits, aquells que les proves de la vida han apartat els marges de la nostra societat.

Ens explica una educadora: «Hi havia diversos alumnes que venien a classe esporàdicament. Durant les meves hores lliures solia anar pel mercat que està al costat de l'escola, esperant trobar-los en aquell lloc, perquè m'havia assabentat que hi treballaven per treure's uns diners. Un dia per fi els vaig veure, i ells es van quedar sorpresos que hagués anat personalment a buscar-los, i els va impactar veure com eren d'importants per a tota la comunitat educativa. Des de llavors van començar a venir regularment a classe i va ser una festa per a tots».

Patrizia Mazzola i l'equip de la Paraula de Vida

[1] C. Lubich, Paraula de vida de setembre de 1986: Paraules de Vida/1 (1943-1990) (ed. F. Ciardi), Ciudad Nueva, Madrid 2020, pàg. 387-388.