Qui no ha sentit alguna vegada a la vida que no pot més?

És el que passa a l'autor del salm 121, que passa per circumstàncies difícils i es pregunta d'on pot venir l'ajuda que necessita.

La resposta és l'afirmació de la fe en Déu, en qui confia. La convicció amb què parla del Senyor, que vetlla i protegeix cadascú i tot el poble, expressa una certesa que sembla néixer d'una profunda experiència personal.

«L’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet el cel i la terra».

En efecte, la resta del salm és l'anunci d'un Déu poderós i amorós que ha creat tot allò que existeix i ho protegeix dia i nit. El Senyor «no deixa titubejar el teu peu, no dorm el teu guardià» (Sal 121, 3), afirma el salmista, desitjós de convèncer qui el llegeixi.

Embolicat en dificultats, l'autor ha aixecat els ulls (cf. v. 1), ha buscat on agafar-se fora de si i del seu entorn més immediat i ha trobat una resposta.

Ha experimentat que l'ajuda ve d'aquell que ha pensat i ha donat vida a cada criatura i continua sostenint-la en tot moment, sense abandonar-la mai (cf. v. 8).

Creu fermament en aquest Déu que vetlla nit i dia sobre el poble sencer –és «el guardià d'Israel» (v. 4)–, fins al punt que no pot deixar de comunicar-ho als altres.

«L’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet el cel i la terra».

«En els moments d?incertesa, angoixa i vacil·lació, Déu vol que creguem en el seu amor i ens demana un acte de confiança. […] vol que aprofitem aquestes circumstàncies penoses per demostrar-li que creiem en el seu amor. Això significa tenir fe que ell és el nostre Pare i pensa en nosaltres. Llençar-hi totes les nostres preocupacions. Carregar-les sobre ell»^[1].

Però com ens arriba a cadascú l'ajuda que ve de Déu?

L'Escriptura narra molts episodis on això es concreta a través de l'acció d'homes i dones –com Moisès, Elies, Eliseu o Ester– cridats a ser instruments de la sol·licitud de Déu pel poble o per alguna persona en particular.

També nosaltres, si «alcem la mirada», reconeixerem l'acció de persones que, conscientment o no, acudeixen a la nostra ajuda, i estarem agraïts a Déu, de qui procedeix en última instància tot bé (Ell ha creat el cor de cadascú) i podrem testimoniar-ho als altres.

Per descomptat, és difícil adonar-se'n si estem tancats en nosaltres mateixos i si, en els moments difícils, pensem com tirar endavant només amb les nostres forces.

En canvi, quan ens obrim, mirem al voltant i aixequem els ulls, descobrim que nosaltres també podem ser instruments de Déu que s'ocupa dels seus fills. Ens adonem de les necessitats dels altres i podem ser una ajuda preciosa per a altres.

«L’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet el cel i la terra».

Roger explica de Costa Rica: «Un sacerdot que coneixia em va anunciar que em vindria a veure una persona per recollir uns bolquers per a adults que li havia ofert el grup solidari del qual formo part, sabent que un parroquià seu els necessitava. Mentre ho esperava, vaig veure passar per davant una veïna que estava passant per una situació molt difícil, i li vaig donar els darrers set ous que tenia, i altres coses de menjar. Es va quedar sorpresa perquè no tenia res per menjar, ni ella, ni el marit ni els fills. Li vaig recordar la invitació de Jesús: “Demaneu i se us donarà” (Mt 7, 7), subratllant que ell està atent a les nostres necessitats. Va tornar a casa feliç i agraïda a Déu.

A la tarda va arribar a casa la persona enviada pel capellà. Li vaig oferir un cafè. Era camioner, i parlant, li vaig preguntar què transportava. “Ous”, em va dir, i me'n va regalar 32».

Silvano Malini i l'equip de la Paraula de Vida

[1] C. Lubich, Connexió CH, 26-3-1987: Buscant les coses de dalt, Ciudad Nueva, Madrid 1993, pàg. 31.