En diuen «la Regla de Platí». Tots coneixem la grandesa de la Regla d'Or («fes a l'altre allò que voldries que et fessin a tu») i precisament d'ella neix allò que es pot considerar una evolució fins i tot més universal: «esforça't per comprendre què voldria l'altre que li fessin i actua en conseqüència».
Potser precisament aquí podem reconèixer una de les formes més autèntiques de l'amor: trobar-nos d'igual a igual, cadascun amb les seves fortaleses i fragilitats, en una relació de reciprocitat i respecte, reconeixent el valor i la dignitat de cada vida fins i tot en els contextos més difícils. Es tracta de mirar amb atenció qui tenim al costat, sense ignorar-ho.
«El veritable amor al proïsme –afirma Chiara Lubich– no fa cap mal»[1]. De fet, si estimem, evitem tota forma de mal, tant envers nosaltres mateixos com envers els nostres germans i germanes. El primer pas per estimar el proïsme és, precisament, no fer-li mal. Però per arribar a estimar plenament cal ser creatius en l'amor: el papa Francesc ens recordava que no n'hi ha prou de no fer el mal al proïsme, sinó que cal triar fer el bé, aprofitant totes les ocasions que es presenten.
Ho sabem: cap de nosaltres no pot donar el que no té, i només reconeixent que tot, hem estat estimats en algun moment, podem alliberar plenament els nostres dons cap als altres.
Com viure, doncs, aquesta Idea del Mes? Tornem a posar l'amor al centre de la nostra vida. Estimem els altres de manera concreta, amb creativitat i imaginació i, sobretot, amb una escolta profunda, que ve «de dins», del cor. Doris, una jove d'Escòcia, ens explica: «A les nostres visites habituals a un refugi per a persones sense llar, entro en un món molt diferent del meu. Sé que no importa tant el que sento, sinó estimar. Un dia, un home amb una profunda tristesa a la cara em va confiar que se sentia disposat a acabar amb tot, que fins i tot volia morir. Simplement em vaig posar a escoltar-lo i després vam compartir un entrepà i un cafè. I vaig comprendre que escoltar i ser present ja era una manera de demostrar amor. Quan va arribar el moment d'anar-me'n, em va abraçar amb força i em va somriure, dient-me que el que estàvem fent era molt important, no només per a ell, sinó per a tots els que hi eren. Vaig sentir la força increïble de l'amor. Potser no ho “vaig salvar”, però la seva gratitud em va omplir d'alegria, i això, per si mateix, ja és molt poderós».
[1] C. Lubich, Paraula de vida, setembre de 1993, a Paraules de vida/2 1991-2006) (ed. F. Ciardi), Ciudad Nueva, Madrid 2026, p. 77.
