Segurament cadascú de nosaltres ha experimentat l'amor gratuït des del seu naixement, a través de les cures dels qui ens han atès. És així que també hem après a estimar amb la vida més que amb les paraules.

Aquesta experiència d'amor ens fa adonar que estimar de debò implica valor, esforç i risc per afrontar l'adversitat i el patiment. En conseqüència, qui estima així experimenta la llibertat i la joia de lliurar-se, se sent lliure de l'egoisme que tanca les portes a la comunió amb els germans i ens impedeix créixer en la fraternitat i en la veritat.

Si ens estimem, passa com quan els dos pols elèctrics es toquen i la llum s'encén i s'il·lumina tot al voltant. Així, l'amor mutu ens fa.

Chiara Lubich ens diu que donar testimoni d'aquest amor és «la gran revolució que estem cridats a oferir avui al món modern, en tensió extrema».

Com fer-ho? Com viure aquest amor superlatiu? Aprenent de models reconeguts per posar-ho en pràctica, en particular, Chiara ens convida a estar al servei dels nostres germans i germanes, especialment dels que ens envolten, començant per les coses més petites, pels serveis més humils. Ens esforçarem a ser els primers a estimar-los, amb desaferrament de nosaltres mateixos i abraçant totes les vicissituds i dificultats, petites o grans, que això pugui suposar.

D'aquesta manera, tampoc nosaltres trigarem a arribar a aquesta experiència d'amor, a aquesta plenitud de llum, pau i alegria interior que ens fa com a éssers humans.

Una jove anomenada Santa visita sovint una residència de gent gran. Un dia, juntament amb Roberta, coneix Aldo, un home alt, culte i ric. Aldo mira les dues joves amb una mirada ombrívola: «per què veniu aquí? Què voleu de nosaltres? Deixeu-nos morir en pau!». Santa no es desanima i li diu: «Som aquí per a vostè, per passar una estona junts, conèixer-nos, fer-nos amics». Tornen més cops.

Roberta explica: «Aquell home estava especialment tancat, molt abatut. No creia ja en l'amor. Santa va ser l'única que va aconseguir entrar al seu cor, amb molta delicadesa, escoltant-lo durant hores. Resava íntimament per ell, tenint-lo fortament present al seu pensament i al seu cor, i una vegada li va regalar un objecte que apreciava molt i que ell va acceptar. Més tard Santa es va assabentar que Aldo havia mort nomenant-la.

El dolor per la seva mort es va veure mitigat pel fet de saber que va morir en pau, sostenint a les mans aquell regal que ella li havia fet.