«Només qui cau es pot aixecar», diu un proverbi. Un exemple que transmet alhora tendresa i valentia és el dels nens a les primeres etapes del seu desenvolupament. Quanta força de voluntat en aquests primers passos insegurs, en aixecar-se cada cop amb determinació, fins a guanyar confiança i començar amb moviments cada cop més segurs… el camí de la vida!
A mesura que un creix, entre reptes i dificultats, aixecar-se cada cop es torna més difícil. Les proves de la vida ens pesen, la por de perdre les nostres seguretats (en la trobada amb qui és diferent o no pensa com nosaltres) ens frena. No sempre n'hi ha prou amb la força de voluntat ni tan sols el desig sincer de ser coherents amb els valors i les eleccions. En aquests moments difícils, poder comptar amb una mà amiga ens pot donar l'impuls per recomençar sense por i fer, en el més profund de la consciència, un silenci autèntic capaç de “reconstruir-nos” interiorment.
Diu Chiara Lubich: «Qui no passa per la prova? Aquesta assumeix el caire del fracàs, de la pobresa, de la depressió, del dubte, de la temptació […]. Fa por també la societat materialista i individualista que ens envolta, amb les guerres, les violències, les injustícies…». Chiara ho va mostrar amb la seva pròpia vida: és precisament en aquests moments de foscor i de fatiga quan és més important trobar la força per “recomençar”, sobretot dins nostre, amb la confiança que “encara pots esperar-ho tot”[1].
És el que li va passar a Emília de Terra Santa. Treballa com a directora d'un sector del Govern amb jueus, cristians, musulmans i drusos. Després del 7 d'octubre del 2023 comprèn que l'amor és l'única resposta possible a aquest gran dolor i es compromet a estimar tots els qui l'envolten, sobretot a través de l'escolta, per poder acollir l'altre al cor. Escoltar amb amor i humilitat, i comprendre allò que l'altre ha de dir, sigui àrab o jueu. Així, amb gran part dels seus companys, han arribat a estar tan oberts recíprocament que poden parlar lliurement de la situació, i això ha donat valor a altres col·legues per expressar les seves pors i dolors, mantenint el grup unit i romanent a la pau[2].
Són moltes les històries de comunitats ferides que no es rendeixen, que troben dia rere dia, vivint la reciprocitat de compartir-ho tot, la força per creure que l'odi no pot tenir la darrera paraula. Encara que no siguem nosaltres els qui vegem els fruits del nostre compromís, cada cop que ens aixequem contribuirem a formar “homes nous”, perquè —com deia Bonhoeffer des de la presó poc abans de morir—: «Per a qui és responsable, la pregunta última no és com tiro endavant heroicament en aquest assumpte, sinó: quina podrà ser la vida de la generació que ve?».
[1] “Recomençar” Gen Rosso
[2] Experiència explicada al congrés interreligiós One Human Family el juny de 2024 a Castelgandolfo, Itàlia