«Hi havia diversos alumnes que assistien a classe esporàdicament –explica una mestra–. Durant les meves hores lliures solia anar pel mercat que està al costat de l'escola, esperant trobar-los en aquell lloc, perquè m'havia assabentat que hi treballaven per treure's uns diners. Un dia per fi els vaig veure, i ells es van quedar sorpresos que hagués anat personalment a buscar-los i els va impactar veure com eren d'importants per a tota la comunitat educativa. Des de llavors van començar a venir regularment a classe i va ser realment una festa per a tothom».

Aquest fet expressa el valor irrenunciable de cada ésser humà. Ens parla d'acolliment incondicional, d'una esperança que no es rendeix i d'una alegria compartida quan es recupera la dignitat en reintegrar-se a la comunitat com a algú únic i insubstituïble.

Hi ha moments a la vida en què no tots podem seguir el mateix ritme. La nostra pròpia fragilitat, o la dels altres, ens impedeix caminar sempre al costat dels que ens acompanyen. Les causes poden ser moltes: cansament, confusió, patiment... Però precisament aquí s'activa una forma d'amor profundament humana i radicalment comunitària: és l'amor atent que sap aturar-se a mirar qui ja no pot seguir el pas, que es fa proper i no abandona. És un amor que, com una mare o un pare amb els fills, recull, protegeix i acompanya. És un amor pacient que mira l'altre amb comprensió, respecte i confiança. Es tracta de portar els pesos els uns dels altres, no com un deure, sinó com una opció d'amor lúcida i lliure que es compromet a caminar més lentament, si cal, per mantenir viva i unida la comunitat familiar i/o social.

Aquest tipus d'amor –el que es preocupa, el que cerca, el que inclou– no distingeix entre bons i dolents, entre “dignes” i “indignes”. Ens recorda que tots, en algun moment, podem estar perduts, i que la joia col·lectiva del retrobament és més forta que qualsevol judici o separació.

Aquesta idea és una invitació a veure l'altre no pel que ha fet, sinó pel fet que és únic i digne de ser estimat. Ens convida a viure l'ètica del “cuidar”, sense deixar enrere ni abandonar ningú, restablint així vincles trencats i celebrant junts haver contribuït a fer el món una mica més humà.

Martin Buber, filòsof jueu, en reflexionar sobre la relació profunda entre les persones com a lloc de veritat, afirma que l'autenticitat no es troba en allò que fem en solitud, sinó en la trobada amb l'altre, sobretot quan es dóna amb respecte i gratuïtat.