Admetem-ho: en el panorama històric en què vivim i del que rebem notícies cada dia més alarmants, aquesta Paraula ens sembla gairebé desentonada. En efecte, tot ens porta a desanimar-nos, atrapats entre la inseguretat de situacions que ens superen i les expectatives de rendiment que ens condicionen.

L'Evangeli de Joan ens parla precisament en un marc similar, amb els apòstols al voltant de Jesús durant el darrer sopar. En aquesta escena se succeeixen dramàticament la fraternitat i la traïció, el lliurament personal i la foscor del mal. Jesús fa un darrer discurs per preparar-los a la prova de la passió, però els assegura que tornarà. Ell mateix els posa en guàrdia: al món podran veure's devastats per tempestes i desil·lusions, però sempre trobaran pau i vida plena.

Les seves paraules són una promesa que dóna esperança:

«Tingueu confiança: jo he vençut el món».

Si les circumstàncies externes i les nostres debilitats ens provoquen por i patiment, Jesús ens convida a confiar-nos a Ell, a reconèixer també avui els signes de la seva presència a la nostra vida, per tenir una mirada nova sobre la realitat.

Chiara Lubich escriu: «Si hi ha una realitat misteriosa a la nostra vida és el dolor. […] I en molts casos, els qui tenim al costat i ens volen són incapaços d'ajudar-nos a resoldre'l; tanmateix, només cal que algú el comparteixi amb nosaltres, fins i tot en silenci. Així ho va fer Jesús: es va acostar a cada home ia cada dona, fins a compartir tot allò nostre. Més encara: va carregar amb tots els nostres dolors i es va fer dolor amb nosaltres, fins a cridar: “Déu meu, Déu meu!, per què m'has abandonat?” (Mt 27, 46). […] Cada dolor físic, moral o espiritual em recorda a Ell, és una presència seva, un rostre seu. Puc dir: "En aquest dolor t'estimo a tu, Jesús abandonat. Ets tu qui em ve a visitar i fa seu el meu dolor. I per això t'estimo, t'abraço!". Si a més estem atents a estimar, a respondre a la seva gràcia, a voler allò que Déu vol de nosaltres al moment següent, a viure la nostra vida per Ell, experimentem que, en la majoria dels casos, el dolor desapareix. I és així perquè estimar atrau els dons de l'Esperit: alegria, llum, pau“^[1].

«Tingueu confiança: jo he vençut el món».

Fins i tot en els moments de foscor, deixem que sigui Ell mateix en nosaltres qui venci el mal amb el bé, qui superi la temptació de tancar el cor, qui es faci proïsme dels germans i els serveixi amb amor, tant en les petites accions quotidianes com en el compromís social a favor del bé comú.

També l'amor recíproc a la comunitat dóna testimoni de la proximitat del Senyor i ens encoratja. És l'experiència del jove Javier, de la República Dominicana:

«Estava visitant el meu cosí i vaig decidir enfilar-se a un mur del pati, però se'm va ensorrar i em va aixafar la cama dreta. A l'hospital, vaig dir als meus pares que no podia suportar el dolor. El meu pare em va dir amb delicadesa: «És com compartir el patiment de Jesús: intenta abraçar-lo». Quan em vaig despertar, em vaig adonar que la meva cama ja no hi era. Al principi vaig plorar molt, però a poc a poc vaig sentir una calma interior i vaig confiar que Déu tindria un pla per a mi. Gràcies a l'amor i al suport dels joves de la nostra comunitat i d'altres persones de tot el món, ara tinc una pròtesi provisional, i d'aquí uns mesos en tindré una de permanent. La vida a casa ha tornat a la normalitat. Ajudo en les tasques domèstiques, estic a prop de la meva família i fins i tot he pogut acabar les classes amb molt bones notes. Tots –la meva família, els meus amics i el personal de l’hospital– s’han quedat impactats de la calma i de l’actitud positiva que he procurat mantenir».

Letizia Magri i l'equip de la Paraula de vida

[1] C. Lubich, Paraula de vida de març de 2005: Paraules de vida/2 (1991-2006) (ed. F. Ciardi), propera edició.