La Setmana de pregària per la unitat dels cristians ^[1] ofereix aquest any com a motiu de reflexió la frase a dalt citada, l'origen de la qual es troba a l'Antic Testament (Dt 6, 45; Lv 19, 18). Pel camí cap a Jerusalem, Jesús és interceptat per un doctor de la llei que li pregunta: «Mestre, què he de fer per tenir en herència vida eterna?» (Lc 10, 25). Així s'obre un diàleg, i Jesús respon preguntant alhora: «Què està escrit a la Llei?» (Lc 10, 26), allò que suscita la resposta en el seu interlocutor: l'amor a Déu i l'amor al proïsme en conjunt es consideren la síntesi de la Llei i els Profetes.

«Estimaràs al Senyor el teu Déu… i al teu proïsme com a tu mateix»

«I qui és el meu proïsme?», continua el doctor de la llei. El Mestre respon relatant la paràbola del bon samarità. No enumera els diferents tipus de persones que poden representar el proïsme, sinó que descriu l'actitud de profunda compassió que ha d'animar qualsevol acció nostra. Som nosaltres mateixos els qui ens hem de fer proïsmes dels altres.

La pregunta que ens hem de fer és: «I jo, de qui sóc proïsme?».

Tal com va fer el samarità, ens hem de preocupar dels germans les necessitats dels quals coneixem, deixar-nos arrossegar fins al fons a les situacions que es presenten, sense cap temor, amb un amor que es preocupi d'ajudar, sostenir i encoratjar tothom.

Cal veure a l'altra persona un altre jo, i fer a l'altra persona el que ens faríem a nosaltres mateixos. És el que s'anomena la regla d'or, que trobem a totes les religions. Gandhi l'explica de manera eficaç: «Tu i jo som un tot. No et puc fer mal sense ferir-me».^[2]

«Estimaràs al Senyor el teu Déu… i al teu proïsme com a tu mateix»

«Si romanem indiferents o resignats davant de les necessitats del proïsme, tant en el pla dels béns materials com en el dels béns espirituals, no podem dir que estimem el proïsme com a nosaltres mateixos. No podem dir que l'estimem com ho va estimar Jesús. En una comunitat que es vulgui inspirar en l'amor que Jesús ens va ensenyar, no hi pot haver lloc per a les desigualtats, els desnivells, la marginació ni la negligència. […] Mentre vegem en el nostre proïsme un estrany, aquell que pertorba la nostra tranquil·litat o desbarata els nostres plans, no podem dir que estimem Déu amb tot el cor». ^[3]

«Estimaràs al Senyor el teu Déu… i al teu proïsme com a tu mateix»

La vida és el que et passa al moment present. Adonar-nos de qui passa al nostre costat, saber escoltar l'altre ens pot obrir horitzons interessants i desencadenar iniciatives insospitades.

Així va succeir a Victòria:

«A l?església, em va impressionar la bella veu d?una dona africana asseguda al meu costat. Em va fer alegria i la vaig animar a unir-se al cor de la parròquia. Ens parem a parlar. És una religiosa de Guinea Equatorial que està de pas per Madrid. A la seva congregació recullen nadons, nens i nenes abandonats, i els acompanyen fins a l'edat adulta mitjançant estudis universitaris o ensenyant un ofici. El seu taller de sastreria està ben muntat, però no hi ha prou màquines de cosir.

M'ofereixo a ajudar-la a trobar més màquines fiant-me de Jesús, segura que ens escolta i m'empeny a estimar sense escatimar.

Un amic meu coneix un artesà que s?alegra de participar en aquesta cadena d?amor. S'encarrega de reparar vuit màquines de cosir i, a més, troba una màquina planxadora. Una parella d?amics s?ofereix a portar-les fins a Madrid canviant el seu lloc de vacances i recorrent gairebé 1.000 quilòmetres. Així, les "màquines de l'esperança" arriben fins a Malabo a través d'un llarg viatge per terra i mar. A Guinea no s'ho creuen! Els seus missatges mostren tota la gratitud».

Patrizia Mazzola i l'equip de la Paraula de Vida

[1] Aquesta se celebra a tot l'hemisferi boreal del 18 al 25 de gener, ia l'hemisferi austral, a la setmana de Pentecosta. Els textos de la pregària aquest any estan preparats per un equip ecumènic de Burkina Faso.
[2]C. Lubich, L'art d'estimar, Ciudad Nueva, Madrid 2006, p. 19.
[3] C. LUBICH, Paraula de vida, novembre 1985, a EAD., Paraules de vida/1 (1943-1990) (ed. F. Ciardi), Ciudad Nueva, Madrid 2020, pp. 357-358.