Publiquem l'entrevista a Margaret Karram, presidenta del Moviment dels Focolars, realitzada per Peter Forst per a la revista Neue Stadt sobre el tema que aquest any estan aprofundint i vivint els Focolars: la proximitat. Aquesta no és només una actitud religiosa o espiritual, sinó també civil i social, en favor de la pau i per ajudar els pobres, per millorar la qualitat de les relacions entre les persones, respectant la llibertat i la consciència dels altres.

Margaret, per què has triat la proximitat com a tema de l'any per al Moviment dels Focolars?

Em preguntava a quin món vivim i em sembla que en aquest moment de la història hi ha molta solitud i molta indiferència. També hi ha una escalada de violència, de guerres que ocasionen tant de dolor a tot el món. A més, vaig pensar en la tecnologia que ens ha connectat amb maneres mai abans conegudes, però alhora ens fa cada cop més individualistes. En un món com aquest crec que la proximitat pugui ser un antídot; una ajuda per superar aquests obstacles i curar aquests “mals” que ens allunyen els uns dels altres.

Per on podem començar?

Fa mesos que em fa aquesta pregunta. Em sembla que necessitem tornar reaprendre a apropar-nos a les persones, reaprendre a mirar i tractar tothom com a germans i germanes. Vaig sentir que abans de res havia de fer un examen de consciència sobre la meva actitud. Les persones a qui m'apropo cada dia són per a mi germans, són germanes? O sóc indiferent cap a ells o fins i tot els considero enemics? Em vaig fer moltes preguntes. He descobert que de vegades vull evitar una persona, perquè possiblement em molesti, m'incomodi o em vulgui parlar de situacions difícils. Per tot això, la meva reflexió sobre la proximitat ─que vaig presentar a mitjans de novembre els responsables del Moviment dels Focolars─ la vaig titular així: “Qui ets tu per a mi?”.

Podries dir-nos algunes de les idees principals que has desenvolupat sota aquest títol?

Amb gust. Esmentaré quatre reflexions. La primera proximitat que experimenta la nostra ànima és la del contacte amb Déu. És Ell mateix qui es transmet als nostres proïsmes a través nostre. El desig d'estimar l'altre és un moviment que de Déu en mi vol anar cap a Déu a l'altre.

Una segona reflexió: la proximitat és dinàmica. Exigeix una obertura total, és a dir, acollir les persones sense reserves; entrar en la seva manera de veure les coses. No estem fets en sèrie! Cadascú de nosaltres és únic, amb un caràcter, una mentalitat, una cultura, vida i història diferents. Reconéixer i respectar això ens demana sortir dels nostres esquemes mentals i personals.

Parlaves d'un tercer aspecte…

Sí. El tercer aspecte que vull subratllar és que la proximitat no necessàriament coincideix amb la proximitat, amb ser semblants, amb la pertinença a un mateix horitzó cultural. La paràbola del bon samarità (Lc 10,25-37) ho expressa molt bé. Em va cridar l´atenció l´actitud del samarità: l´home que havia caigut entre els bandits era una persona desconeguda per a ell, fins i tot d´un altre poble. Era una persona distant tant per cultura com per tradició. Però el samarità se'n va fer el proïsme. Aquest és el punt clau per a mi. Cadascú té la seva dignitat, més enllà del poble i de la cultura d'on prové o del seu caràcter. El samarità no s'hi va acostar només per veure si aquesta persona estava ferida i després allunyar-se o en qualsevol cas demanar ajuda. Es va fer proïsme i va cuidar la persona. El quart aspecte…

… seria…

Això vol dir: deixar-nos qüestionar, exposar-nos a preguntes per a les quals no tenim respostes; estar disposats a mostrar-nos vulnerables; potser presentar-nos com a febles i incapaços. L'efecte d'aquesta actitud pot resultar sorprenent. Imagineu-vos, un nen de nou anys em va escriure que per a ell la proximitat significa “aixecar el cor de l'altre”. No és aquest un meravellós efecte de la proximitat? Aixecar el cor dels altres…. deixar-nos ferir. Perquè la proximitat produeixi fruits, ens demana a cadascú no tenir por i deixar-nos ferir per l'altre.

Què canviaria al Moviment dels Focolars si visquéssim bé la proximitat?

Si realment la vivim bé canviaran moltes coses. Ho desitjo, ho espero i prego perquè així sigui. Però també vull subratllar que molts al Moviment dels Focolars ja viuen la proximitat. Hi ha innombrables iniciatives, molts projectes a favor de la pau i dajuda als necessitats. Fins i tot hem obert focolars per donar assistència i acolliment als immigrants o per tenir cura de la natura.

I què hauria de canviar?

La qualitat de les relacions entre les persones. De vegades, és més fàcil tractar bé les persones alienes al Moviment i és més difícil entre nosaltres que som part d'una mateixa família. Correm el risc de viure entre nosaltres relacions de “bona educació”: no ens fem mal, però, em pregunto, és aquesta una relació autèntica?

Per això espero que, més enllà dels projectes, la proximitat es converteixi en un estil de vida quotidià; que ens preguntem diverses vegades durant el dia: Estic vivint aquesta proximitat? Com la visc? Una expressió important de la proximitat és el perdó. Ser misericordiosos amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Quin missatge conté per a la societat?

La proximitat no és només una actitud religiosa o espiritual, sinó també civil i social. És possible viure-la a qualsevol àmbit. Al camp de l'educació per exemple o de la medicina, fins i tot a la política, on potser és més difícil. Si la vivim bé, podem tenir una influència positiva en les relacions allà on siguem.

I per a l'Església?

L'Església existeix perquè amb la vinguda de Jesús, Déu es va fer proïsme. L'Església, les Esglésies, són cridades, doncs, a donar testimoni d'una proximitat viscuda. Recentment l'Església catòlica va viure el Sínode. Vaig poder participar a les dues sessions al Vaticà. Érem més de 300 persones, cadascuna d'una cultura diferent. Què vam fer? Un exercici de sinodalitat, un exercici d'escolta, de coneixement profund, d'acolliment del pensament dels altres, dels seus desafiaments i dolors. Totes són característiques de la proximitat.

El títol del Sínode era “Caminar junts”. Aquest camí va involucrar moltes persones a tot el món. El logotip del Sínode va expressar el desig d'ampliar la carpa de l'Església perquè ningú no se'n senti exclòs. Em sembla que aquest sigui el veritable significat de la proximitat: que no s'exclogui ningú; que tots se sentin acollits, tant els que freqüenten l'Església com els que no s'hi reconeixen o els que fins i tot s'han allunyat per diversos motius.

M'agradaria esmentar per un moment els límits de la proximitat. Com viure bé?

És una pregunta important. Hi ha límits a la proximitat? Com a primera resposta diria que no hi hauria d'haver límits.

Però?

No podem estar segurs que allò que per a nosaltres, o per a mi, és proximitat i solidaritat, ho sigui per a l'altre. En una relació mai no pot faltar el respecte a la llibertat ia la consciència de l'altre. Aquestes dues coses són essencials en tota relació. Per això és important que quan ens apropem a una persona ho fem sempre amb delicadesa i no com una cosa que s'imposa. És l'altre qui decideix quant i quin tipus de proximitat vol.

Hi ha molt per aprendre, oi?

Absolutament sí. Hem comès diversos errors. Pensant que estimàvem l'altre, ho hem ferit. Pel desig de comunicar la nostra espiritualitat hem construït relacions en què l'altre no sempre es va sentir lliure. De vegades em sembla que, amb la bona intenció d'estimar una persona, l'hem aixafat. No hem tingut prou delicadesa i respecte de la consciència de l'altre, de la llibertat de l'altre, del temps de l'altre. I això ha portat a certes formes de paternalisme i fins i tot abusos.

Sens dubte és una situació molt dolorosa la que estem afrontant i en què les víctimes tenen una importància única, veritablement única. Perquè sols no aconseguim entendre prou el que va passar. Són les víctimes les que ens ajuden a comprendre els errors que vam cometre ia prendre les mesures necessàries per garantir que aquestes coses no tornin a succeir.

Un darrer desig?

Espero que aquest tema ens pugui tornar a l'essència del que Jesús mateix ens va donar a l'Evangeli. Ell ens va donar molts exemples del que vol dir viure la proximitat.

Hi ha un pensament de Chiara Lubich que va ressonar molt fortament en mi en pensar en aquest tema. Diu: "Hi ha els qui fan les coses 'per amor', i n'hi ha els que fan les coses tractant de 'ser Amor'. L'Amor habita en Déu i Déu és Amor. Però l'Amor que és Déu, és llum, i amb la llum veiem si la nostra forma d'apropar-nos i servir al nostre germà està de conformitat amb el Cor de Déu, així com el nostre germà ho desitjaria, com somiaria si a somiaria si.

Gràcies de cor, Margaret, per la teva passió per la proximitat viscuda amb decisió i respecte.

Peter Forst
(Publicat a la revista Neu Stadt)
Foto: © Austin Im-CSC Audiovisivi