Jesús va cap a Jerusalem amb els seus deixebles. En anunciar-los que allí haurà de patir, morir i ressuscitar, Pere es rebel·la, erigint-se en portaveu del desànim i la incomprensió general. Aleshores el Mestre el porta amb si, juntament amb Jaume i Joan, puja a «una muntanya alta», i s'hi apareix a tots tres amb una llum nova i extraordinària: el seu rostre «es va posar brillant com el sol» i amb ell conversen Moisès i el profeta Elies. El Pare mateix fa sentir la seva veu des d'un núvol lluminós i els convida a escoltar Jesús, el seu Fill estimat. Davant aquesta sorprenent experiència, Pere no voldria anar-se'n, i exclama:

«Senyor, que bé és que estiguem aquí!»

Jesús ha convidat els seus amics més íntims a viure una experiència inoblidable, per tal que la guardin sempre dins d'ells.

Potser també nosaltres hem experimentat amb estupor i emoció la presència i l'acció de Déu en la nostra vida en moments d'alegria, pau i llum que voldríem que no tinguessin fi.Mt 18, 20). De vegades, en aquests moments d'intimitat, Ell ens fa veure'ns nosaltres mateixos i llegir els esdeveniments a través de la seva mirada.

Aquestes experiències se'ns donen per tenir la força d'afrontar les dificultats, les proves i les penalitats que trobem pel camí, tenint en el cor la certesa que Déu ens mira, que ens ha cridat a formar part de la història de la salvació.

De fet, un cop han baixat de la muntanya, els deixebles aniran junts a Jerusalem, on els espera una munió plena d'esperança però també perills, enfrontaments, rebuig i patiments. Allí «seran dispersats i enviats als confins de la terra per ser testimonis de la nostra estada definitiva, el Regne» de Déu. ^[1]

Podran començar a construir ja en aquesta terra la casa de Déu entre els homes, perquè a la muntanya han estat amb Jesús «a casa»

«Senyor, que bé és que estiguem aquí!»

«Aixequeu-vos, no tingueu por» (Mt 17, 7) és la invitació de Jesús al final d'aquesta extraordinària experiència, que també ens adreça a nosaltres. Com a deixebles i amics seus, podem afrontar amb valentia allò que ens espera.

Així va passar a Chiara Lubich. Tampoc ella hauria volgut tornar a la vida de cada dia després d'un període de vacances tan ple de llum que va ser anomenat «el paradís del 1949» per la percepció de la presència de Déu a la petita comunitat amb què estava transcorrent un temps de descans i per una extraordinària contemplació dels misteris de la fe. Va tornar, i amb una nova empenta, perquè va entendre que justament per aquella experiència d'il·luminació havia de «descendre de la muntanya» i posar-se a treballar com a instrument de Jesús en la realització del seu Regne, injectant-ne l'amor i la llum precisament on faltaven, i afrontant a més penalitats i patiments.

«Senyor, que bé és que estiguem aquí!»

En canvi, quan trobem a faltar la llum, tornem amb el cor i amb la ment als moments en què el Senyor ens ha il·luminat. I si no hem experimentat la proximitat, busquem-la. Caldrà fer l'esforç de «pujar a la muntanya» per anar a trobar-lo als altres, adorar-lo a les nostres esglésies i també per contemplar-lo en la bellesa de la natura.

Perquè, per a nosaltres, Ell sempre hi és: n'hi ha prou que caminem amb Ell i que, fent silenci, ens posem humilment a l'escolta, com Pere, Joan i Jaume. ^[2]

Silvano Malini i l'equip de la Paraula de Vida

[1] T. RADCLIFFE, OP, Segona meditació als participants a l'Assemblea General del Sínode dels Bisbes, Sacrofano 1-10-2023. https://www.vaticannews.va/it/vaticano/news/2023-10/testi-meditazioni-padre-radclifferitiro-sacrofano-sinodo.html.
[2] Cf. Mt 17, 6.