La Primera Carta de Joan va dirigida als cristians d'una comunitat d'Àsia Menor per encoratjar-la a restablir la comunió entre ells, ja que estan dividits per diverses doctrines. L'autor els exhorta a tenir present allò que ha estat proclamat «des del principi» de la predicació cristiana i repeteix allò que els primers deixebles van veure, van sentir i palparen en la convivència amb el Senyor, a fi que també aquesta comunitat pugui estar en comunió amb ells i, per tant, amb Jesús i amb el Pare (cf. 1 Jn 1, 1-3).

«Qui no estima no ha conegut Déu, perquè Déu és Amor».

Per recordar l'essència de la revelació rebuda, l'autor subratlla que, en Jesús, Déu ens va estimar prenent la iniciativa, adoptant fins al fons l'existència humana amb totes les limitacions i les febleses.

A la creu, Jesús va compartir i va sentir a la seva carn la nostra separació del Pare. Donant-se completament, la va restablir amb un amor sense límits ni condicions. Ens va demostrar què és l'amor que ens havia ensenyat amb paraules i amb la seva vida.

Per l'exemple de Jesús entenem que estimar de debò comporta valentia, esforç i exposar-se a passar per l'adversitat i el patiment. Però qui estima així participa en la vida de Déu i experimenta la llibertat i l'alegria de qui s'entrega.

Estimant com Jesús ens ha estimat ens alliberem de l'egoisme, que tanca les portes a la comunió amb els germans i amb Déu, i la podem experimentar.

«Qui no estima no ha conegut Déu, perquè Déu és Amor».

Conéixer Déu, Aquell que ens ha creat, que ens coneix i coneix la veritat més profunda de totes les coses, és des de sempre un anhel, de vegades inconscient, del cor humà.

Si Ell és amor, estimant com Ell podem entreveure alguna cosa d'aquesta veritat. Podem créixer en el coneixement de Déu perquè vivim essencialment la seva vida i caminem a la seva llum. I això es compleix plenament quan l'amor és recíproc, ja que, si ens estimem mútuament, Déu roman en nosaltres (cf. 1 Jn 4, 12). Passa més o menys com quan els dos pols elèctrics es toquen i la llum s'encén i s'il·lumina tot al voltant.

«Qui no estima no ha conegut Déu, perquè Déu és Amor».

Testimoniar que Déu és amor –afirma Chiara Lubich– és la «gran revolució que hem estat cridats a oferir avui al món modern, en extrema tensió […], tal com la mostraven els primers cristians al món pagà de llavors»^[1].

Com fer-ho? Com viure aquest amor que ve de Déu? Aprenent del seu Fill a posar-lo en pràctica, en particular a «[…] el servei als germans, especialment als qui tenim al costat, començant per les coses petites, pels serveis més humils. A imitació de Jesús, ens esforçarem a ser els primers a estimar-los, amb desaferrament de nosaltres mateixos i abraçant totes les creus, petites o grans, que tot això pugui suposar. D'aquesta manera no trigarem a arribar també nosaltres a tenir aquesta experiència de Déu, aquesta comunió amb Ell, aquesta plenitud de llum, pau i alegria interior a què Jesús ens vol portar».^[2].

«Qui no estima no ha conegut Déu, perquè Déu és Amor».

Santa visita sovint una residència de gent gran, un entorn catòlic. «Un dia, Roberta i ella coneixen Aldo, un home alt, molt culte, ric. Aldo mira les dues joves amb una mirada ombrívola: "Per què veniu aquí? Què voleu de nosaltres? Deixeu-nos morir en pau!". Santa no es desanima i li diu: "Estem aquí per a vostè, per passar una estona junts, conèixer-nos, fer-nos amics". […] Tornen més vegades. Conta Roberta: "Aquell home No creia en Déu. Santa va ser l'única que va aconseguir entrar al seu cor, amb molta delicadesa, escoltant-lo durant hores.” Resava per ell, i una vegada li va regalar un rosari, que ell va acceptar.^[3].

Silvano Malini i l'equip de la Paraula de Vida

[1] Cf. C. Lubich, Pensament espiritual «Aquí em tens, davant de qualsevol germà», 19-1-1984: La vida, un viatge, Madrid 1994, pàg. 147-148.
[2] C. Lubich, Paraula de vida de maig de 1991: Ciutat Nova n. 266 (5/1991), p. 28.
[3] P. Lubrano, Un vol sempre alt. La vita di Santa Scorsese, Città Nuova, Roma 2003, pàg. 83-84, 107.