De camí cap a Jerusalem, Jesús prepara per tercera vegada els seus deixebles per a l'esdeveniment dramàtic de la seva passió i mort, però precisament els qui més de prop ho han seguit es mostren incapaços d'entendre.

És més, entre els mateixos apòstols hi ha el conflicte: Jaume i Joan demanen ocupar llocs d'honor «en la seva glòria» (cf. Mc 10, 37), els altres s'indignen i reclamen, i el grup està dividit.

Aleshores Jesús, amb paciència, els crida a tots amb ells i els revela una vegada més la pertorbadora novetat del seu anunci».

«El qui vulgui arribar a ser gran entre vosaltres serà el vostre servidor, i el que vulgui ser el primer entre vosaltres serà esclau de tots».

En aquesta frase de l'Evangeli de Marc hi ha un crescendo a la imatge del servent-esclau. Jesús ens porta des d'una actitud de mera disponibilitat en un grup limitat i tranquil·litzador, a una dedicació total a tothom sense excepció.

Una proposta totalment alternativa ja contracorrent respecte a la concepció humana de l'autoritat i del govern que potser atreia els mateixos apòstols i que ens contagia també a nosaltres.

Serà aquest el secret de l'amor cristià?

«Hi ha una paraula de l´Evangeli que els cristians no subratllem prou: servir. Ens sembla antiquada i impròpia de la dignitat de l'home, que dóna i rep. Però l'Evangeli hi és tot, perquè és amor. I estimar vol dir servir. Jesús no va venir per manar sinó per servir. […] Servir, servir-se mútuament és cristianisme, i qui ho fa amb senzillesa –i tots ho poden fer– ho ha fet tot; i no un tot que s'hi queda, sinó que, perquè és cristianisme viu, es propaga com un incendi»^[1].

«El qui vulgui arribar a ser gran entre vosaltres serà el vostre servidor, i el que vulgui ser el primer entre vosaltres serà esclau de tots».

La trobada amb Jesús a la seva Paraula ens obre els ulls, com li passa al cec Bartimeu en els versets següents (cf. Mc 10, 46-52): ens allibera de l'estretor dels nostres esquemes, ens fa contemplar els horitzons de Déu mateix, el seu projecte de «nous cels i nova terra» (2 P 3, 13).

Ell, el Senyor que renta els peus (cf. Jn 13, 14) contradiu amb el seu exemple la rigidesa de les tasques de servei que les nostres comunitats civils –i de vegades les religioses– reserven a categories de persones socialment fràgils.

Així, el servei cristià és imitar l'exemple de Jesús, aprendre'n un estil nou de «socialitat»: fer-se proïsme de tota persona, en qualsevol condició humana, social o cultural i fins i tot el fons.

Com suggereix Giovanni Anziani, pastor metodista de l'Església Valdense, «[…] acceptant tornar a posar la nostra confiança i la nostra esperança en el Senyor, que és servent de les multituds, la Paraula de Déu ens demana que actuem, al nostre món ia mitjà de totes les seves contradiccions, com a agents de la pau i de la justícia, com a constructors de ponts per a la reconciliació entre els pobles»^[2].

Així va viure Igino Giordani, escriptor, periodista, polític i pare de família, en un moment històric marcat per la dictadura. Per expressar la seva experiència, escriu: «La política és –en el sentit cristià més digne– una serventa, i no s'ha de convertir en amo: no fer-se abús ni domini ni dogma. Aquí hi ha la seva funció i la seva dignitat: en ser servei social, caritat en acció: la primera forma de la caritat de pàtria»^[3].

Amb el testimoniatge de la seva vida, Jesús proposa una opció conscient i lliure: no viure ja replegats sobre nosaltres mateixos i els nostres interessos sinó «viure l'altre», amb els seus sentiments, portant-ne els pesos i compartint les seves alegries.

Tots tenim petites o grans responsabilitats i espais d'autoritat: al camp polític i social, però també a la família, als estudis, a la comunitat de fe. Aprofitem els nostres llocs d'honor per posar-nos al servei del bé comú, construint relacions humanes justes i solidàries.

Letizia Magri i l'equip de la Paraula de Vida

[1] Cf. C. Lubich, «Servir», a Ciutat Nova n. 4 (1973), p. 17
[2] chiesavaldese.org/marco-1043-44/
[3] P. Mazzola (ed.), Perle di Igino Giordani, Effatà, Torí 2019, p. 112.