Martine viatja amb metro en una gran ciutat europea. Tots els passatgers estan concentrats al mòbil. Connectats virtualment, però en realitat atrapats a l'aïllament. Es pregunta: «És que ja no som capaços de mirar-nos als ulls?».

És una experiència comuna, sobretot en les societats riques de béns materials, però cada cop més pobres de relacions humanes.

En el llarg diàleg amb el doctor de la Llei que li demana què fer per heretar la vida eterna (cf. Lc 10, 25-37), Jesús li respon amb la famosa paràbola del bon samarità: un sacerdot i un levita, figures rellevants de la societat d'aquell temps, veuen a la vora del camí un home agredit per uns saltejadors, però passen.

«Però un samarità que anava de camí va arribar amb ell i, en veure'l, va tenir compassió»

Al doctor de la Llei, que coneix bé el manament diví de l'amor al proïsme (cf. Dt6,5; Lv19, 18), Jesús li posa com a exemple un estranger considerat cismàtic i enemic: aquest veu el caminant ferit i té compassió, un sentiment que neix de dins, de l'interior del cor humà. Aleshores interromp el seu viatge, s'acosta a ell i el cuida.

Jesús sap que tota persona humana està ferida pel pecat, i aquesta és precisament la seva missió: guarir els cors amb la misericòrdia i el perdó gratuït de Déu, perquè siguin alhora capaços d'acostar-se i compartir.

«[…] Per aprendre a ser misericordiosos com el Pare, perfectes com Ell, ens hem de fixar en Jesús, revelació plena de l'amor del Pare. […] l'amor és el valor absolut que dóna sentit a tota la resta, […] que troba la seva més alta expressió en la misericòrdia. Una misericòrdia que ajuda a veure sempre noves les persones amb qui vivim cada dia, a la família, a classe o a la feina, sense recordar ja els seus defectes ni els seus errors; que ens ajuda no només a no jutjar, sinó a perdonar les ofenses sofertes. Fins i tot a oblidar-les»[1].

«Però un samarità que anava de camí va arribar amb ell i, en veure'l, va tenir compassió»

La resposta final i decisiva s'expressa amb una clara invitació: «Vés-te'n i fes tu el mateix» (Lc 10, 37). És el que Jesús repeteix a qualsevol que aculli la seva Paraula: fer-se proïsmes, prenent la iniciativa de tocar les ferides de les persones amb qui ens creuem cada dia als camins de la vida.

Per viure la proximitat evangèlica, demanem abans que res a Jesús que ens guareixi de la ceguesa dels prejudicis i la indiferència, que ens impedeix veure més enllà de nosaltres mateixos.

Després, aprenguem del Samarità la seva capacitat de compassió, que l'empeny a posar en joc la seva vida. Imitem la seva promptitud a fer el primer pas cap a l'altre i la disponibilitat a escoltar-lo, a fer el nostre dolor, sense judicis i sense la preocupació d'estar «perdent el temps».

Aquesta és l'experiència d'una jove coreana: «Vaig intentar ajudar un adolescent que no era de la meva cultura i que no coneixia bé. I no obstant, encara que no sabia què fer ni com, em vaig armar de valor i ho vaig fer. I amb sorpresa em vaig adonar que, en prestar aquesta ajuda, jo mateixa em vaig sentir curada de les meves ferides interiors».

Aquesta Paraula ens ofereix la clau per practicar l'humanisme cristià: ens fa conscients de la nostra humanitat compartida, on es reflecteix la imatge de Déu, i ens ensenya a superar amb valentia la categoria de la proximitat física i cultural. Des d'aquesta perspectiva és possible ampliar les fronteres del nosaltres fins a l'horitzó de tothom i recobrar els mateixos fonaments de la vida social.

Letizia Magri i l'equip de la Paraula de Vida

[1] C. Lubich, Paraula de vida de juny de 2002: Ciutat Nova n. 388 (2002/6), p. 17.