Estem en un lloc solitari a prop de Betsaida, a Galilea. Jesús està parlant del Regne a la multitud. El mestre hi havia anat amb els apòstols perquè descansessin després de la seva llarga missió per aquella regió, en què havien predicat la conversió «anunciant la Bona Nova i guarint per tot arreu» (Lc 9, 6). Cansats, però amb el cor ple, explicaven el que havien viscut.

No obstant, la gent se n'assabenta i va. Jesús acull tothom: escolta, parla, cuida. La munió augmenta. S'acosta la nit i comencen a tenir gana. Els apòstols se n'adonen i proposen al mestre una solució lògica i realista: «Acomiada la gent perquè vagin als pobles i llogarets del contorn i busquin allotjament i menjar». Després de tot, Jesús ja havia fet molt… Però Ell els respon:

"Doneu-los menjar vosaltres mateixos"

Es queden desconcertats. És impensable: només tenen cinc pans i dos peixos per a diversos milers de persones; no és possible trobar el que és necessari a la petita Betsaida, i tampoc tindrien diners per comprar-lo.

Jesús vol obrir-los els ulls. Commogut per les necessitats i problemes de les persones, es disposa a donar una solució. I ho fa partint de la realitat i valorant allò que hi ha. És cert, allò que tenen és poc, però els encomana una missió: ser instruments de la misericòrdia de Déu, que pensa en els seus fills. El Pare intervé, però els necessita.

El miracle requereix la nostra iniciativa i la nostra fe, que creixerà així.

"Doneu-los menjar vosaltres mateixos"

Així, doncs, a l'objecció dels apòstols, Jesús respon ocupant-se, però els demana que facin la seva part, encara que sigui petita. No la menysprea. No resol el problema en comptes d'ells. El miracle succeeix, però requereix que participin amb tot allò que tenen, amb el que han pogut aconseguir i han posat a disposició de Jesús per a tothom. Això implica algun sacrifici i confiança en Ell.

El mestre parteix de la situació per ensenyar-nos a ocupar-nos, junts, els uns dels altres. Davant les necessitats dels altres no valen excuses («no ens competeix»; «no puc fer res»; «s'han d'apanyar, com fem tots»…). En la societat que Déu ha pensat, són benaurats els qui donen menjar als famolencs, els qui vesteixen els pobres i veuran els qui ho necessiten (cf. Mt 25, 35-40).

"Doneu-los menjar vosaltres mateixos"

La narració d'aquest episodi ens recorda la imatge del banquet que descriu el llibre d'Isaïes, un banquet que Déu mateix ofereix a tothom, quan Ell «eixugarà les llàgrimes de totes les cares» (Is 25, 8). Jesús mana que se senten en grups de cinquanta, com les grans ocasions. Sent Fill, es comporta com el Pare, cosa que subratlla la seva divinitat.

Ell mateix ho donarà tot fins a fer-se aliment per nosaltres a l'Eucaristia, el nou banquet de la comunió. Davant de tantes necessitats com van sorgir a la pandèmia del covid-19, la comunitat dels Focolars de Barcelona va crear un grup a través de les xarxes socials en què comparteixen les necessitats i posen en comú béns i recursos. I és impressionant veure com circulen mobles, aliments, medicines, electrodomèstics… Perquè «només podem fer poc –diuen–, però plegats es pot fer molt». Encara avui, el grup Fent família contribueix que ningú entre ells passi necessitat, com a les primeres comunitats cristianes (cf. Ac 4, 34).

Silvano Malini i l'equip de la Paraula de Vida