El darrer capítol de l'Evangeli de Joan ens porta a Galilea, al llac de Tiberíades. Després de la mort de Jesús, Pere, Joan i altres deixebles han tornat a la feina de pescadors, però per desgràcia la nit no ha estat fructífera.

El Ressuscitat es manifesta allà per tercera vegada i els exhorta a tornar a tirar les xarxes, i aquesta vegada recullen molts peixos. Després els convida a compartir el menjar a la riba. Pere i els altres ho han reconegut, però no gosen dirigir-li la paraula.

Jesús pren la iniciativa i es dirigeix a Pere amb una pregunta molt compromesa: «Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?». És un moment solemne: per tres vegades Jesús renova la crida a Pere (cf. Mt 16, 18-19) per tenir cura de les seves ovelles, de les quals Ell mateix és el Pastor (Jn 10, 14).

«Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo»

Però Pere sap que ha fallat, i aquesta tràgica experiència li impedeix respondre positivament a la pregunta de Jesús. I respon amb humilitat: «Ja ho saps, que t’estimo».

Durant tot el diàleg, Jesús no li retreu a Pere la seva traïció, no s'esplaia subratllant l'error.

I brolla de Pere una resposta que és un acte de consciència de la seva feblesa i, alhora, de confiança il·limitada en l'amor acollidor del seu Mestre i Senyor:

«Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo»

També a cadascun de nosaltres Jesús li fa la mateixa pregunta: m'estimes? Vols ser el meu amic?

Ell ho sap tot: coneix els dons que hem rebut d'Ell mateix, i també les nostres debilitats i ferides, de vegades sagnants.

En aquesta amistat, Pere trobarà el valor de testimoniar l'amor a Jesús fins a donar la vida.

«Moments de debilitat, de frustració i de desànim tenim tots: […] adversitats, situacions doloroses, malalties, morts, proves interiors, incomprensions, temptacions, fracassos […] Precisament qui se sent incapaç de superar certes proves que s'abaten sobre el cos i sobre l'ànima, i per això no pot comptar amb les seves condicions. I Ell, atret per aquesta confiança, intervé. On Ell actua, obra coses grans, que semblen més grans precisament perquè brollen de la nostra petitesa»^[1].

En el dia a dia podem presentar-nos a Déu tal com som i demanar la seva amistat, que guareix. En aquest abandonament confiat en la seva misericòrdia podrem tornar a la intimitat amb el Senyor i reprendre el camí amb Ell.

«Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo»

Aquesta Paraula de vida es pot convertir en oració personal, en la nostra resposta per encomanar-nos a Déu amb les nostres poques forces i donar-li les gràcies pels signes del seu amor:

«[…] T'estimo perquè has entrat a la meva vida més que l'aire als meus pulmons, més que la sang a les meves venes.^[2]. També en les nostres relacions familiars, socials i eclesials podem aprendre l'estil de Jesús: estimar tothom, ser els primers a estimar, rentar els peus (cf. Jn 13, 14) als nostres germans, sobretot als més petits i fràgils. Aprendrem a acollir cadascú amb humilitat i paciència, sense jutjar, oberts a demanar i rebre el perdó, per comprendre junts com caminar a la vida uns al costat dels altres.

Letizia Magri i l'equip de la Paraula de la Paraula de Vida

[1] C. Lubich, Paraula de vida de juliol de 2000: Ciutat Nova n. 367 (2000/7), p. 24.
[2] C. Lubich, «Gratitud», a Pensaments (1961): Escrits espirituals/1, Ciudad Nueva, Madrid 1995, pàg. 156-157.