L'exili a Babilònia i la destrucció del temple de Jerusalem havien provocat al poble d'Israel un trauma col·lectiu i els havia plantejat un interrogant teològic: Déu continua amb nosaltres, o ens ha abandonat? La fi d'aquesta part del llibre d'Isaïes és ajudar el poble a entendre què Déu està obrant, a fiar-se d'Ell i així poder tornar a la pàtria. I precisament a l'experiència de l'exili és on es revela el rostre de Déu creador i salvador.

«Mireu que realitzo alguna cosa nova; ja està brotant, no ho noteu?»

Isaïes recorda l'amor fidel de Déu pel seu poble. La fidelitat es manté constant fins i tot durant el temps dramàtic de l'exili. Tot i que les promeses que havia fet a Abraham es veuen inabastables i el pacte de l'Aliança passa per moments crítics, el poble d'Israel continua sent un lloc especialment privilegiat de la presència de Déu a la història.

El llibre profètic aborda preguntes existencials, fonamentals no només per a aquell temps: qui porta les regnes del discórrer i del sentit de la història? Aquesta pregunta també es pot plantejar a títol personal: qui té en mà el destí de la meva vida? Quin sentit té el que estic vivint o el que he viscut?

«Mireu que realitzo alguna cosa nova; ja està brotant, no ho noteu?»

Déu actua constantment en la vida de cadascú, fent «una cosa nova». Si no sempre ens n'adonem o aconseguim entendre'n el sentit i l'abast és perquè encara són brots o perquè no estem disposats a reconèixer el que Ell està obrant. Distrets per coses que ens succeeixen, per les mil preocupacions que ens tenallen l'ànima, per pensaments que ens importunen, potser no ens parem prou a observar aquests brots, que són la certesa de la seva presència. Ell mai no ens ha abandonat, i crea i recrea una vegada i una altra la nostra vida.

«Nosaltres som aquesta “una cosa nova”, la “nova creació” que Déu ha engendrat. […] No seguim mirant el passat enyorant tot el bell que ens ha passat o lamentant les nostres fallades: creem amb força en l'acció de Déu, que pot continuar fent alguna cosa nova»^[1].

«Mireu que realitzo alguna cosa nova; ja està brotant, no ho noteu?»

Juntament amb els qui comparteixen amb nosaltres el camí de la nostra existència, la nostra comunitat, els amics i els companys de feina, fem la prova de treballar, compartir i no perdre la confiança que les coses poden canviar a millor.

2025 és un any especial perquè la data de la Pasqua ortodoxa coincideix amb la de les altres denominacions cristianes. Que aquest esdeveniment, la festa de la Pasqua comuna, pugui ser un testimoni de la voluntat de les Esglésies per continuar dialogant sense parar per afrontar junts els desafiaments de la humanitat i promoure accions conjuntes.

Preparem-nos, doncs, a viure aquest temps pasqual amb alegria plena, fe i esperança. Així com Crist ha ressuscitat, també nosaltres, després d'haver travessat els nostres deserts, deixem-nos acompanyar en aquest viatge per Aquell que guia la història i la nostra vida.

Patrizia Mazzola i l'equip de la Paraula de Vida

[1] Cf. C. Lubich, Paraula de vida, març 2004: Ciutat Nova n. 407 (2004/3), p. 23.