La nostàlgia és un sentiment determinant per enfrontar-se als interrogants morals, filosòfics i espirituals de l'ésser humà. Etimològicament significa «dolor del retorn», en un sentit de vegades indeterminat perquè no sempre es refereix a un passat fet de llocs, persones o esdeveniments concrets, sinó més aviat a una emoció profunda que ens fa anhelar una cosa bella, justa i universal, com si, en el fons, sabéssim que en formem part o que n'estem cridats.

El tema de l'exili travessa la història del pensament humà: el viatge d'Ulisses (“L'Ilíada i l'Odissea” d'Homer) és un viatge que remet a l'infinit perquè sempre queda inacabat, però comporta una experiència de saviesa.

(…)
“Tingues sempre Ítaca a la teva ment.
Arribar-hi és el teu destí.
Però no afanyis mai el viatge.
Millor que duri molts anys

(…)
Encara que la trobis pobra, Ítaca no t'ha enganyat.
Així, savi com t'has tornat, amb tanta experiència,
entendràs ja què signifiquen les Ítaques[1].

Cada relat d'exili, des de les civilitzacions més antigues fins als nostres dies, planteja preguntes existencials fonamentals no només pel seu temps: hi ha un fil que doni sentit a la història? Aquesta pregunta també es pot formular a nivell personal: Quin sentit té el que estic vivint o el que he viscut? Per què el mal, el dolor, la mort? Són qüestions no sempre expressades, però profundament presents a les investigacions més recents sobre les necessitats autèntiques dels joves. Sovint, la nostàlgia de l'infinit es descriu com a malenconia, solitud de l'ànima, cerca d'un perquè[2].

I no obstant aquests interrogants tenen dificultats per emergir: estem distrets per coses que ens succeeixen, per les mil preocupacions que ens tenallen l'ànima, per pensaments que ens importunen. Potser no ens aturem prou per descobrir al nostre voltant petites respostes que podrien ser un far que ens ajudi a no perdre el sentit del nostre camí.

Intentem, doncs, cercar de totes les maneres possibles aquestes oportunitats -en temps i espais d'escolta, amb reflexions compartides- i al costat dels que viatgen amb nosaltres en el camí de l'existència: la nostra comunitat, els nostres amics, els nostres companys de feina, tractem de treballar, de confrontar-nos sense perdre la confiança que les coses poden canviar per millor. També nosaltres ens sentirem transformats. A les comunitats cristianes de tot el món, aquest mes se celebra la Pasqua. El missatge dels «tres dies» és profund i continua interpel·lant totes les persones capaces de fer-se preguntes i de dialogar[3]. El misteri del dolor, la capacitat de «romandre» en les ferides de la humanitat, la força de recomençar són valors presents a cada cor i acompanyen el nostre viatge a través dels deserts guiant la història i la nostra vida.

[1] Konstandins P. Kavafis. Edició i traducció de Pedro Bádenas de la Peña, per a Antologia poètica, d'Alianza Editorial. Madrid, 1999
[2] Istituto Giuseppe Toniolo: Cerco, encara que credo?
[3] Congrés internacional “Té sentit el dolor?” (Castell Gandolfo, 2017) https://www.cittanuova.it/senso-nel-dolore/?ms=006&se=007