Jesús baixa de la muntanya després d'una nit de pregària i escull els seus deixebles. En arribar a una plana els dirigeix un llarg discurs que comença amb la proclamació de les Benaurances.

En el text de Lluc, a diferència de l'Evangeli de Mateu, són només quatre i es refereixen als pobres, els que tenen gana, els que pateixen i els afligits, amb l'afegit d'altres advertiments als rics, els farts i els arrogants (Lc 6, 20-26). Jesús converteix aquesta predilecció de Déu pels últims en la seva missió quan, a la sinagoga de Natzaret (Lc 4, 16-21), afirma que és ple de l'Esperit del Senyor i que porta als pobres la bona nova, l'alliberament als captius i la llibertat als oprimits.

Després continua exhortant els seus deixebles a estimar fins i tot els enemics (Lc 6, 27-35), un missatge que troba la seva motivació última en el comportament del Pare celestial: «Sigueu compassius com el vostre Pare és compassiu» (Lc 6, 36).

Aquesta afirmació és també el punt de partida del que segueix: «No jutgeu i no sereu jutjats, no condemneu i no sereu condemnats, perdoneu i sereu perdonats» (Lc 6, 37). Després, Jesús amonesta mitjançant una imatge intencionadament absurda:

«Com és que mires el bri que hi ha a l'ull del teu germà i no repares a la biga que hi ha al teu propi ull?».

Jesús coneix el nostre cor de veritat. Quantes vegades a la vida de cada dia fem aquesta trista experiència! És fàcil criticar –i amb rigor– errors i debilitats en un germà o en una germana, sense tenir en compte que així ens atribuïm una prerrogativa que correspon només a Déu. La qüestió és que per treure'ns la biga de l'ull ens cal aquesta humilitat que neix de ser conscients que som pecadors que necessiten contínuament del perdó de Déu. Només qui té la valentia d'adonar-se de la seva pròpia «biga», d'allò del que s'ha de convertir, podrà entendre sense jutjar i sense exagerar les fragilitats i les febleses pròpies i dels altres.

Però Jesús no convida a tancar els ulls i deixar córrer les coses. Ell vol que els seus seguidors s'ajudin mútuament a avançar pel camí d'una nova vida. També l'apòstol Pau demana amb insistència que ens preocupem dels altres: de corregir els indisciplinats, confortar els pusil·lànimes, sostenir els febles i ser pacients amb tots (cf. 1 Ts 5, 14). Només l´amor és capaç d´un servei semblant.

«Com és que mires el bri que hi ha a l'ull del teu germà i no repares a la biga que hi ha al teu propi ull?».

Com posar en pràctica aquesta Paraula de Vida?

A més del que ja hem dit, començant per aquest temps de Quaresma, podem demanar-li a Jesús que ens ensenyi a veure els altres com Ell els veu, com Déu els veu. I Déu veu amb els ulls del cor perquè la seva mirada és una mirada d'amor. Després, per ajudar-nos mútuament, podríem restablir una pràctica que va ser determinant per al primer grup de noies dels Focolars a Trento.

«Al començament –explica Chiara Lubich a un grup d'amics musulmans– no sempre era fàcil viure la radicalitat de l'amor. […] També entre nosaltres i en les nostres relacions podia dipositar-se una mica de pols, i la unitat podia llanguir. Això passava, per exemple, quan ens adonàvem dels defectes i les imperfeccions dels altres i els jutjàvem, de manera que el corrent d'amor recíproc es refredava. Per reaccionar davant aquesta situació se'ns va acudir un dia segellar un pacte entre nosaltres, i en diem «pacte de misericòrdia». Decidim, cada matí, veure nou el proïsme amb què ens trobéssim –a casa, a classe, a la feina, etc.– i no recordar en absolut els seus defectes, sinó cobrir-ho tot amb l'amor. […] Era un compromís fort, que vam assumir totes juntes i que ens ajudava a ser sempre les primeres a estimar, a imitació de Déu misericordiós, el qual perdona i oblida»^[1].

Augusto Parody i l'equip de la Paraula de Vida

[1] C. Lubich, «L'amor al proïsme», Xerrada amb un grup de musulmans, Castel Gandolfo 1-11-2002. Cf. L'amor recíproc, Ciudad Nueva, Madrid 2013, pàg. 109-110.