Deia el gran científic Louis Pasteur: «Meravellar-se de tot és el primer pas de la raó cap al descobriment».
També ens ho recorda Luigi Ballerini, escriptor per a joves i metge psicoterapeuta, a l'article que ens ha inspirat per a aquesta idea[1] «En el fons, meravellar-se no és més que una forma de confiança […] És la idea que encara hi ha un món per descobrir, comprendre i trobar. Això explica perquè la pèrdua d'aquesta capacitat (meravellar-se) és tan greu: sense ella, la vida es fa monòtona en la repetició d'una mirada cansada que ja no veu res. […] Si perdem la capacitat de meravellar-nos, no ens tornem més realistes ni més eficients; només perdem la possibilitat de deixar-nos interpel·lar per la realitat, de reconèixer que nosaltres mateixos podem continuar canviant i millorant a través del que trobem
La meravella ens recorda que no tot depèn de nosaltres. És una invitació a acollir-la amb el cor obert, a reconèixer allò que la vida vol dir-nos ia estar agraïts per això. La meravella evoca la sorpresa, aquesta extraordinària capacitat dels nens per obrir-se a la vida ia les relacions; dimensions, aquestes, constitutives de l'ésser humà, que des de fa mil·lennis són una clau de l'aventura del pensament humà, ensenyant-nos a descentrar-nos per anar a trobar les persones que potser ens esperen, que viuen les mateixes dificultats quotidianes i les mateixes esperances que nosaltres.
Avui els desafiaments que provenen de les xarxes socials i de la Intel·ligència Artificial semblen apagar aquesta capacitat: ja ho hem vist tot? I, sobretot: ens estem acostumant a tot? Sovint són els petits gestos els que tenen la capacitat de tornar a encendre la sorpresa.
Sorprendre's significa mantenir viva la capacitat de meravellar-se, d'aprendre del que és nou i de reconèixer el valor de les persones i de les situacions que trobem, sense resignar-nos a la indiferència davant del dolor i del patiment. Tinguem el valor de mirar la realitat amb atenció i obertura posant-nos al lloc dels altres, oferint escolta i suport sense jutjar i cuidant els qui travessen moments importants o complexos.
Hi ha moltes històries quotidianes d'esforç, de malaltia, de vides que semblen perdudes o sense sentit; i, tanmateix, sempre pot sorgir un horitzó nou i inesperat. A les famílies, als centres sanitaris i assistencials i en tantes situacions de fragilitat, és possible contemplar amb sorpresa els signes de la revolució més poderosa: la d'un amor capaç d'anar més enllà del que caldria esperar.
Deixem-nos sorprendre amb vulnerabilitat i humilitat per tot allò que surt a la nostra trobada i fem que no quedi confinat en la intimitat del cor, sinó que es manifesti en les relacions, la vida compartida, el teixit de les futures generacions.
[1] https://www.avvenire.it/idee-e-commenti/lasciarsi-stupire-dalla-meraviglia-quello-che-i-ragazzi-ci-ricordano_109483
