Si parem atenció al món que ens envolta, ens adonem que sovint el que preval és el soroll de les opinions. Tots volen dir la seva i es multipliquen els espais de debat on sembla que tots ho saben tot. Tanmateix, no sempre hi trobem autèntica saviesa; de vegades, per contra, es corre el risc d'afavorir la superficialitat, la ignorància i un empobriment cultural progressiu.
Davant aquest panorama, què mereix realment ser escoltat? Hi ha paraules i Paraules. Què les distingeix? Podem anomenar Paraules, amb P majúscula, aquelles —escrites o pronunciades— que, un cop fetes pròpies, tenen la capacitat de transformar-nos. Són paraules que expressen saviesa, perquè ofereixen una clau de lectura de l'existència humana, del desig de transcendència i de les relacions que uneixen els éssers humans entre ells i amb la natura. Com va escriure Rabindranath Tagore, poeta, filòsof i escriptor indi: «Les paraules arriben al cor quan han sortit del cor».
La Paraula no pertany a una època, a un lloc concret oa una religió. Xavier Melloni, antropòleg, teòleg i fenomenòleg de la religió, observa que per a alguns la Paraula està inspirada per l'Esperit Sant, mentre que per a altres és fruit de la il·luminació de la consciència. Però com reconèixer quan ens trobem davant de la Paraula? «Podem dir que la Paraula és allò que ens fa capaços d'obrir-nos als altres, de lliurar-nos i de romandre en silenci, anant més enllà de nosaltres mateixos cap a una profunditat cada cop més gran. La paraula autèntica és vital i genera vida»[1]. Així, la Paraula, entesa en un sentit ampli, allibera dels vincles a què estem sotmesos; no depèn dels interessos ocults, no és coercitiva, però es converteix en idolatria quan deixa de ser sàvia.
I, tanmateix, la Paraula no ressona sempre de la mateixa manera al nostre interior, fins i tot quan està expressada amb les mateixes paraules. La seva acollida està estretament lligada al moment de la vida que estem travessant. La superficialitat, les preocupacions afrontades amb autosuficiència o la indiferència són obstacles que impedeixen que la Paraula doni fruit en nosaltres i, a través nostre, en els altres.
La Paraula sàvia es converteix en un punt de referència sòlid en el camí de l'ésser humà. De vegades ens ofereix respostes; altres vegades suscita noves preguntes; ens permet contemplar les coses des d'una perspectiva diferent i obrir-nos a dimensions de la realitat que abans no aconseguiem percebre; ens fa lliures i ens condueix a experimentar allò que és veritablement essencial per a la nostra existència. Només la Paraula autèntica, la Paraula sàvia, pot transformar la nostra manera de pensar i actuar. Acceptada i viscuda, ens ajuda a donar més significat a la nostra existència, a viure relacions més profundes ia construir junts una societat més humana i fraterna.
Compte Jordi: «Cada trobada amb la Paraula és personal i íntima. La meva trobada amb la Paraula va arribar després d'anys centrats en la feina i la tecnologia. La lectura de llibres de diferents àmbits —biografies, novel·les, filosofia, etc.— va despertar en mi la recerca de la saviesa per donar sentit a les grans preguntes de la vida, sostenir la meva existència i comprendre per què la Paraula es manifesta de maneres tan diverses i aparentment contradictòries. En aquest camí vaig conèixer la saviesa de Chiara Lubich, expressada en una nova i vital relectura de l'Evangeli i testimoniada per un estil de vida estimulant. Tot i el seu caràcter confessional, va demostrar ser capaç d'entrar en sintonia amb persones que, com jo, no tenen conviccions religioses i implicar-les en el camí de la fraternitat».
Aquest mes alimentam-nos de Paraules sàvies, fem-les nostres i transformem-les en vida. I, si en tenim l'oportunitat, compartim els fruits que generen amb els qui, com nosaltres, estan en camí. D'aquesta manera, construirem junts una convivència més humana i plena de significat.
Aquesta reflexió s'inspira en la intervenció de Jordi Illa al Congrés Internacional promogut pel Centre per al Diàleg amb Persones de Conviccions no Religioses el 2013, titulat «La Paraula».
[1] Vegeu Xavier Melloni, Veure un temps de síntesi, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2011, p. 55.