Després d'haver parlat en paràboles a una gran munió a la riba del llac Tiberíades, Jesús s'adreça als seus deixebles i els explica a ells el sentit profund de les seves paraules.

El protagonista del nostre relat és la Paraula de Déu, comparada amb una llavor petita i fràgil. Les pedres, els esbarzers i les aus poden impedir-los germinar, arrelar i produir espigues madures, però el savi sembrador coneix la seva sorprenent vitalitat.

A través d'aquestes imatges, Jesús revela la relació entre l'home i la Paraula que Déu ofereix abundantment, però hi ha qui l'acull i qui, per motius diversos, la deixa caure sense que doni fruit. Efectivament, al cor humà, la superficialitat i les excessives preocupacions materials amenacen el miracle de la vida sobrenatural que Déu mateix desitja encendre en les seves criatures.

També a nosaltres, com als deixebles, Jesús ens convida a entrar a l'humil misteri de l'amor de Déu, i alhora ens interpel·la personalment sobre una decisió: quin «terreny» volem ser?

«El que va ser sembrat a terra bona és el que sent la Paraula i la comprèn: aquest sí que dóna fruit».

Escoltar i comprendre: aquest sembla el secret que ens converteix en un terreny acollidor, on la llavor de la Paraula pot expressar la seva força i donar bons fruits.

Que valuós és estar disponibles a l'escolta! És l'espai espiritual per deixar entrar la vida de Déu, que sempre ens precedeix amb la misericòrdia, amb la paciència del treballador que coneix i respecta els temps de maduració.

Les paraules de Déu, com escriu Chiara Lubich, «il·luminen interiorment no només la ment, sinó tot l'ésser, perquè són llum, amor i vida. Donen pau –la que Jesús anomena seva: “la meva pau”– fins i tot en els moments de torbació i d'angoixa. Donen alegria plena encara enmig del dolor que de vegades tenalla l'ànima. Donen força, sobretot quan sobrevenen l'abatiment o el desànim. Ens fan lliures perquè obren el camí de la Veritat. […] També en nosaltres ha de néixer un amor apassionat per la Paraula de Déu: acollim-la atentament quan se'ns proclami a les esglésies, llegim-la, estudiem-la, meditem-la… Però sobretot estem cridats a viure-la. […] En viure una Paraula de Jesús vivim tot l'Evangeli, perquè a cada Paraula seva Ell es lliura per complet, ve Ell mateix a viure en nosaltres […] i substitueix la nostra manera de pensar, de voler i d'obrar en totes les circumstàncies de la vida»^[1].

«El que va ser sembrat a terra bona és el que sent la Paraula i la comprèn: aquest sí que dóna fruit».

Wambil de Mèxic ens explica: «Hi va haver un temps en què em sentia atrapat en un profund forat. Estava immers en una relació violenta, intentava fugir i arreglar-ho tot amb les meves forces. Influït per les xarxes socials i el soroll exterior, sovint perseguia coses que no estaven al pla de Déu. Tot i tots els meus esforços, seguia sentint-me buit i sense una meta. Sabia que l'amor és un llenguatge universal, així que vaig posar-me a fer voluntariat, i vaig trobar una manera d'actuar que només podia venir de Déu. Amb el temps vaig descobrir un lloc on escoltar la seva Paraula i créixer en la relació amb Ell. Estic profundament agraït».

Fins i tot quan ens sentim terra àrida i pedregosa, la mateixa Paraula és eficaç, com revela el profeta Isaïes: «Com baixen la pluja i la neu des del cel, i no tornen allà sinó després de xopar la terra, de fecundar-la i fer-la germinar, […] així serà la paraula que surt de la meva boca: no tornarà el meu encàrrec» (Is 55, 10-11).

Sostenits per aquesta esperança, en un temps dominat per pors i tensions, cultivem també la confiança en les dones i en els homes amb qui compartim la vida. Confiem en la capacitat de donar bons fruits i de crear ocasions d'escolta i diàleg, per caminar junts cap a l'horitzó de la fraternitat.

Letizia Magri i l'equip de la Paraula de Vida

[1] C. Lubich, Paraula de vida de març de 2003: Ciutat Nova n. 396 (2003/3), pp. 24-25.