Al primer capítol del seu Evangeli, Lluc ens ofereix l'única pàgina del Nou Testament en què les protagonistes són dues dones, Maria i Isabel.
Isabel vivia en una ciutat a prop de Jerusalem, a uns 150 km de distància de Natzaret. Maria emprèn aquest llarg viatge només rebre l'anunci de l'àngel que seria la mare de Jesús (Lc 1, 26-38). No coneixem els detalls de la travessia, només sabem que es va dirigir amb promptitud a la regió muntanyenca. Però, per què es dirigeix allà?
Maria va per comunicar aquesta alegria a qui, com ella, havia rebut de Déu la gràcia d'esperar un fill, i per estar al seu costat i ajudar-la durant els darrers mesos d'embaràs. És la història de dues dones, de dues maternitats impossibles. Qui millor que ella la podia entendre i compartir aquesta experiència? D'aquesta trobada brolla el cant del Magníficat.
«La meva ànima magnifica el Senyor».
«Aquestes paraules brollen d'una cremor inflamada i d'un goig desbordant […]. Per això no diu “jo enalteixo Déu”, sinó “la meva ànima”…, com si volgués expressar: “la meva vida, tots els meus sentits, planen en l'amor, lloança i goig divins […]”»[1], escriu Martín Lutero en el seu comentari al Magníficat.
El verb engrandir, fer gran, revela la joia que suscita descobrir que Déu és més gran del que ens esperàvem. Aquesta alegria provoca una profunda humilitat i un sentit profund de gratitud i reconeixement.
Com subratlla Ermes Ronchi, «el Magníficat és l'evangeli de Maria, la seva bona notícia, que arriba a totes les generacions». Per deu vegades, la jove de Natzaret repeteix allò que ha fet Déu[2], com una mena de nou decàleg, de deu nous manaments que trastoquen la lògica del món.
Resulta espontani preguntar-se si hem conservat el sentit d'estupor i de sorpresa en la nostra vida diària i de pregària davant de tot el que Déu ha obrat i continua obrant. Sense obrir-nos a la novetat ia les sorpreses, sense sorpresa, la fe es converteix en una lletania cansada que lentament s'apaga i es converteix en un costum social[3].
«La meva ànima magnifica el Senyor».
El cant de Maria no és simplement una oració de lloança intimista, sinó una lloança profètica, caracteritzada per recórrer constantment als passatges de l'Escriptura[4], el que indica la direcció de la història segons el cor de Déu. Lloar-lo vol dir alinear-se amb els petits, creure que el món pot i ha de canviar.
Les paraules d‟aquest himne ens conviden a comprendre la intervenció salvífica de Déu en la nostra història personal i comunitària, tant la nostra pròpia vivència personal com la universal, tant el moment present com els cels nous i la terra nova que la revolució social de l‟Evangeli inaugura.
«La meva ànima magnifica el Senyor».
Aquestes paraules ens conviden també a nosaltres a fer de la nostra vida una lloança vivent, a reconèixer cada dia les «meravelles», a unir la nostra veu a la de Maria per proclamar que Déu és fidel, que la seva misericòrdia s'estén de generació en generació i que el seu regne de justícia i amor ja s'està fent entre nosaltres.
Chiara Lubich havia captat aquesta dimensió revolucionària del cant de Maria quan va escriure als joves: «Llegeix el Magníficat i trobaràs la primera i més potent pàgina de la doctrina social cristiana. Qui i quan la realitzarà completament?»[5].
La pregunta continua estant oberta i ens interpel·la. La intervenció de Déu no hauria de quedar reduïda a la intimitat del cor; cal que es manifesti en les relacions, a la vida comuna, a la trama de les generacions futures.
Patrizia Mazzola i l'equip de la Paraula de Vida
[1] Martín Lutero, Comentari al Magníficat: https://1library.co/document/zlvl282y-comentario-al-magnificat-per-martin-lutero.html.
[2] Cf. E. Ronchi, «Magnificat, una finestra aperta sul futuro», Esdevenir 12 d'agost del 2021.
[3] Cf. Francisco, Angelus, Plaça de Sant Pere (Roma), 4 de juliol de 2021.
[4] Cf. G. Rossé, Il Vangelo di Luca, Città Nuova, 1992, p. 69.
[5] C. Lubich, Signe de contradicció, Ciudad Nueva, Madrid 1971, n. 203, p. 64.
