3 de desembre
2 de desembre
Jesús ha nascut per a tots els pobles
1 de desembre
Paraula de vida
Portat a l'exili a Babilònia, el poble d'Israel ho ha perdut tot: la seva terra, el rei, el temple, i amb ell la possibilitat de donar culte al seu Déu, cosa que l'havia empès a sortir d'Egipte en el passat. I vet aquí que la veu d'un profeta fa un anunci sorprenent: és hora de tornar a casa. Un cop més, Déu intervindrà amb poder i portarà de nou els israelites creuant el desert fins a Jerusalem. I d'aquest esdeveniment prodigiós en seran testimonis tots els pobles de la terra: «Els confins de la terra veuran la salvació del nostre Déu». També avui la crònica és plena de notícies alarmants: persones que es queden sense feina, salut, seguretat ni dignitat; joves que veuen perillar el seu futur a causa de la guerra, de la pobresa provocada pels canvis climàtics als seus països; pobles que ja no tenen terra ni pau ni llibertat. Un escenari tràgic afecta tot el planeta, ens deixa sense alè i enfosqueix l'horitzó. Qui ens salvarà de la destrucció de tot allò que crèiem posseir? L'esperança sembla fora de lloc. I tanmateix, l'anunci del profeta també és per a nosaltres: «Els confins de la terra veuran la salvació del nostre Déu». La seva paraula revela l'acció de Déu a la història personal i col·lectiva i convida a obrir els ulls als signes d'aquest projecte de salvació. De fet, aquesta ja està actuant a la passió educativa d'una mestra, a l'honestedat d'un empresari, a la rectitud d'una administrativa, a la fidelitat dels esposos, a l'abraçada d'un nen, a la tendresa d'un infermer, a la paciència d'una àvia, a la valentia d'homes i dones que s'oposen a pacíficament. «Els confins de la terra veuran la salvació del nostre Déu». S'acosta el Nadal. En el signe de la innocència desarmada de l'Infant, podem reconèixer una vegada més la presència pacient i misericordiosa de Déu en la història humana i testimoniar-la amb les nostres decisions a contracorrent: «[…] en un món com el nostre, en què es teoritza sobre la lluita, la llei del més fort, del més astut i del que no té material egoisme, la resposta és l'amor al proïsme. Aquesta és la medicina que li pot tornar la salut. […] És com una ràfega de calor diví que s'irradia i es propaga, penetrant en les relacions entre una persona i una altra, entre un grup i un altre, i transformant a poc a poc la societat»[1]. Com per al poble d'Israel, també per nosaltres ha arribat el moment de posar-nos en camí; és l'ocasió propícia per fer un pas endavant amb decisió cap a tots aquells –joves o ancians, pobres o migrants, aturats o sense sostre, malalts o presos– que esperen un gest d'atenció i de proximitat, testimoni de la presència dòcil, però eficaç de l'amor de Déu enmig nostre. Avui, els confins fins als quals cal portar aquest anunci d'esperança són sens dubte els geogràfics, que tan sovint esdevenen murs o doloroses línies de guerra; però també els culturals i existencials. A més a més, una aportació eficaç per superar l'agressivitat, la solitud i la marginació pot provenir de comunitats digitals, encarnades en molts casos per joves. Com escriu el poeta congolès Henri Boukoulou: «Oh, divina esperança! Vet aquí que en el sanglot desesperat del vent s'esbossen les primeres frases del poema d'amor més bonic. I demà és l'esperança!»[2]. Letizia Magri i l'equip de la Paraula de Vida [1] C. Lubich, Paraula de vida de maig de 1985: Paraules de Vida/1 (1943-1990) (ed. F. Ciardi), Ciudad Nueva, Madrid 2020, pp. 339-340.[2] Cf. Aa.Vv., Poeti Africani Anti-Apartheid, I vol., Edizioni Milano, 2003.
Una esperança sense fronteres
Davant dels desafiaments globals, els escenaris tràgics que afecten el planeta i les notícies que ens arriben, sembla que tot es conjuri per treure'ns l'alè, enfosquint l'horitzó. L'esperança apareix com un bé fràgil, gairebé un miratge. Per això sembla natural fer-se aquesta pregunta: podem esperar encara un futur millor per a la humanitat, o estem condemnats a la resignació? En aquesta circumstància ens pot ajudar el que pensa el filòsof alemany Ernst Bloch (1885-1977): "l'esperança no és una il·lusió passiva, sinó un 'som cap endavant', un principi actiu que anticipa allò que encara no s'ha donat. Està vinculada a la idea que el futur està obert i és modelable, no predeterminat". És així com cadascú de nosaltres “pot continuar esperant‘, com qui somia despert. Si sabem mirar amb atenció, podem entreveure l'alba d'un nou despertar que ja és present. Ho veiem a la passió educativa d'una mestra, a l'honestedat d'un emprenedor, a la rectitud de qui administra amb integritat, a la fidelitat d'una parella, a l'abraçada d'un nen, a la cura d'una infermera, a la paciència d'una àvia, al coratge de qui resisteix pacíficament a la violència, a l'acollida d'una comunitat. Més encara ens parla d'esperança el testimoni dels nens als llocs de guerra, on troben espais protegits on custodiar el futur. Així ho mostren els dibuixos realitzats per les nenes i els nens que participen als programes de suport psicosocial de Save the Children. Entre llapis i colors emergeixen somnis de convertir-se en metges, escriptors o dissenyadors de moda… Aquests llocs segurs on es reuneixen els ofereixen un entorn on jugar, expressar-se i imaginar un futur més enllà del conflicte. Els treballs van ser difosos amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, el passat 10 d'octubre del 2025, i testimonien la resiliència dels més petits davant de la guerra[2]. I no menys important, trobem esperança en milions de persones a tot el món —nens, joves, adults i ancians— que, copejats per malalties greus, afronten amb força, tenacitat i resiliència el desafiament de superar aquest obstacle que la vida ha posat al seu camí. ¡Quina valentia i quanta lliçó d'amor per la vida ens ofereixen aquestes persones! Aquests signes, petits i quotidians, recorden que l'esperança no és una il·lusió, sinó una força real, fruit de l'amor que s'irradia i que és capaç de transformar la societat pas a pas. Tots tenen set d'esperança, tant els que són a prop nostre com els que són lluny (físicament, existencialment o culturalment). Aquesta idea ens convida a no quedar-nos quiets, sinó a fer un pas per portar esperança als qui la necessiten i han perdut el sentit de la vida. Apropem-nos amb un gest d'atenció, fent-nos proïsmes, portant el nostre amor amb delicadesa i gratuïtat. Són molts els que ho esperen, i estem cridats a assolir-los a tots. Com escriu el poeta congolès Henri Boukoulou: ’[…] Oh, divina esperança! Vet aquí que, en el sanglot desesperat del vent, es tracen les primeres frases del més bell poema d'amor. I demà... és l'esperança!”[3]. [1] Ernst Bloch (1885-1977), Das Prinzip Hoffnung (1954-1959)- “El principi esperança” (ed espanyola).[2] https://www.cittanuova.it/multimedia/i-sogni-dei-bambini-di-gaza-tra-guerra-e-colori[3] Cf. AA.VV. Poeti Africani Anti-Apartheid, I vol., Edizioni dell'Arc, Milano, 2003.
Els confins de la terra veuran la salvació del nostre Déu
30 de novembre
29 de novembre
Artesans d'esperança
Donar vida a parròquies perquè siguin “comunitat-esperança” a l'Església i la humanitat.
