1 de setembre
La llei més important és la caritat, l'amor
L'amor no fa malament el proïsme. Per tant, l'amor és la plenitud de la Llei
La Regla de Platí
En diuen «la Regla de Platí». Tots coneixem la grandesa de la Regla d'Or («fes a l'altre allò que voldries que et fessin a tu») i precisament d'ella neix allò que es pot considerar una evolució fins i tot més universal: «esforça't per comprendre què voldria l'altre que li fessin i actua en conseqüència». Potser precisament aquí podem reconèixer una de les formes més autèntiques de l'amor: trobar-nos d'igual a igual, cadascun amb les seves fortaleses i fragilitats, en una relació de reciprocitat i respecte, reconeixent el valor i la dignitat de cada vida fins i tot en els contextos més difícils. Es tracta de mirar amb atenció qui tenim al costat, sense ignorar-ho. «El veritable amor al proïsme –afirma Chiara Lubich– no fa cap mal»[1]. De fet, si estimem, evitem tota forma de mal, tant envers nosaltres mateixos com envers els nostres germans i germanes. El primer pas per estimar el proïsme és, precisament, no fer-li mal. Però per arribar a estimar plenament cal ser creatius en l'amor: el papa Francesc ens recordava que no n'hi ha prou de no fer el mal al proïsme, sinó que cal triar fer el bé, aprofitant totes les ocasions que es presenten. Ho sabem: cap de nosaltres no pot donar el que no té, i només reconeixent que tot, hem estat estimats en algun moment, podem alliberar plenament els nostres dons cap als altres. Com viure, doncs, aquesta Idea del Mes? Tornem a posar l'amor al centre de la nostra vida. Estimem els altres de manera concreta, amb creativitat i imaginació i, sobretot, amb una escolta profunda, que ve «de dins», del cor. Doris, una jove d'Escòcia, ens explica: «A les nostres visites habituals a un refugi per a persones sense llar, entro en un món molt diferent del meu. Sé que no importa tant el que sento, sinó estimar. Un dia, un home amb una profunda tristesa a la cara em va confiar que se sentia disposat a acabar amb tot, que fins i tot volia morir. Simplement em vaig posar a escoltar-lo i després vam compartir un entrepà i un cafè. I vaig comprendre que escoltar i ser present ja era una manera de demostrar amor. Quan va arribar el moment d'anar-me'n, em va abraçar amb força i em va somriure, dient-me que el que estàvem fent era molt important, no només per a ell, sinó per a tots els que hi eren. Vaig sentir la força increïble de l'amor. Potser no ho “vaig salvar”, però la seva gratitud em va omplir d'alegria, i això, per si mateix, ja és molt poderós». [1] C. Lubich, Paraula de vida, setembre de 1993, a Paraules de Vida/2 1991-2006) (ed. F. Ciardi), Ciudad Nueva, Madrid 2026, p. 77.
Paraula de vida
Se'l pot ordenar a algú que estimi? Si entenem l'amor com un sentiment, és evidentment impossible! Però si més aviat ho entenem com un do de Déu, la cosa canvia. A la Carta als Romans, de la qual està presa la Paraula de vida, Pau descriu precisament la relació entre Llei i amor, i afirma que l'amor és ple compliment de la Llei. Poc abans ens ha revelat d'on prové aquest amor: «La prova que Déu ens estima és que Crist, sent nosaltres encara pecadors, va morir per nosaltres» (Rm 5, 8). Per la seva banda, la Primera Carta de Joan diu: «En això consisteix l'amor: no pas que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó que ell ens va estimar i ens va enviar el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats» (1 Jn 4, 10). «La caritat no fa malament el proïsme. La caritat és, per tant, la llei en plenitud». Ningú no pot donar el que no té. Ho havia entès bé Agustí quan, dirigint-se directament a Déu, demanava: «Dóna el que manes i mana el que vulguis»[1]. Hem rebut el do inestimable de l'amor de Déu i estem cridats a no guardar-nos-ho, sinó a posar-ho en circulació. Podem convertir-nos en subjectes en lloc de ser simples destinataris de l'amor de Déu: passar d'estimats a amants, i així participar en la vida mateixa del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant: l'Amant, l'Estimat i l'Amor. «La caritat no fa malament el proïsme. La caritat és, per tant, la llei en plenitud». «El veritable amor al proïsme no causa cap mal –afirma Chiara Lubich–. És a dir, ens porta a viure tots els manaments de Déu sense exclusió, ja que el primer objectiu que tenen és portar-nos a evitar totes les formes del mal que podríem caure, ja sigui contra nosaltres mateixos o contra els nostres germans i germanes»[2]. Així entesos, els manaments de la Llei es converteixen en un do de l'amor de Déu més que no pas en una obligació: no constrenyin el nostre amor, sinó que l'alliberen plenament. «La caritat no fa malament el proïsme. La caritat és, per tant, la llei en plenitud». Per assolir aquest «ple compliment», el primer pas en estimar el proïsme és no fer-li mal. Però a més cal ser creatius en l'amor: «No n'hi ha prou de no fer mal al proïsme –ens recordava el papa Francesc–; cal triar fer el bé aprofitant les ocasions per donar bon testimoni que som deixebles de Jesús»[3]. Com viure aleshores aquesta Paraula de Vida? Tornem a posar l'amor al centre de la nostra vida. Estimem els altres concretament, com els estimaria Jesús: Ell és la plenitud de l'amor que es dóna completament a Déu ia la humanitat. D'Ell en podem aprendre l'alta mesura de l'amor. «La caritat no fa malament el proïsme. La caritat és, per tant, la llei en plenitud». Doris, una noia escocesa, ens explica: «A les nostres visites habituals a un refugi per a persones sense llar, entro en un món molt diferent del meu. Sé que allò que explica no és tant el que sento, sinó estimar. Un dia, un home que reflectia una profunda tristesa em va confessar que estava disposat a acabar amb tot, que fins i tot volia morir. Em vaig posar simplement a escoltar-ho; després ens prenem junts un entrepà i un cafè. I vaig entendre que escoltar i ser present ja era una manera de demostrar amor. Quan va arribar el moment d'anar-me'n, em va fer una forta abraçada, em va somriure i em va dir que el que estàvem fent era molt important, no només per a ell, sinó per a tots els que hi eren. Vaig sentir la força increïble de l'amor. Potser no ho hagi “salvat”, però la seva gratitud em va omplir de joia, i això, ja de per si, és molt potent». Claudi Cianfaglioni i l'equip de la Paraula de Vida [1] Agustí d'Hipona, Confessions, X, 29, 40: da quod iubes et iube quod vis.[2] C. Lubich, Paraula de vida de setembre de 1993: Paraules de Vida/2 (1991-2006) (ed. F. Ciardi), Ciudad Nueva, Madrid 2026, p. 77.[3] Francisco, Audiència general, 3-1-2018: La trobada amb el Ressuscitat. Catequesi sobre la santa missa, Ciudad Nueva, Madrid 2018, p. 48.
