4 de juliol
3 de juliol
2 de juliol
Preparem el nostre cor per rebre Jesús
Paraula de vida
Després d'haver parlat en paràboles a una gran munió a la riba del llac Tiberíades, Jesús s'adreça als seus deixebles i els explica a ells el sentit profund de les seves paraules. El protagonista del nostre relat és la Paraula de Déu, comparada amb una llavor petita i fràgil. Les pedres, els esbarzers i les aus poden impedir-los germinar, arrelar i produir espigues madures, però el savi sembrador coneix la seva sorprenent vitalitat. A través d'aquestes imatges, Jesús revela la relació entre l'home i la Paraula que Déu ofereix abundantment, però hi ha qui l'acull i qui, per motius diversos, la deixa caure sense que doni fruit. Efectivament, al cor humà, la superficialitat i les excessives preocupacions materials amenacen el miracle de la vida sobrenatural que Déu mateix desitja encendre en les seves criatures. També a nosaltres, com als deixebles, Jesús ens convida a entrar a l'humil misteri de l'amor de Déu, i alhora ens interpel·la personalment sobre una decisió: quin terreny volem ser? «El qui va ser sembrat a terra bona és el que sent la Paraula i la comprèn: aquest sí que dóna fruit». Escoltar i comprendre: aquest sembla el secret que ens converteix en un terreny acollidor, on la llavor de la Paraula pot expressar la seva força i donar bons fruits. Que valuós és estar disponibles a l'escolta! És l'espai espiritual per deixar entrar la vida de Déu, que sempre ens precedeix amb la misericòrdia, amb la paciència del treballador que coneix i respecta els temps de maduració. Les paraules de Déu, com escriu Chiara Lubich, «il·luminen interiorment no només la ment, sinó tot l'ésser, perquè són llum, amor i vida. Donen pau –la que Jesús anomena seva: “la meva pau”– fins i tot en els moments de torbació i d'angoixa. Donen alegria plena encara enmig del dolor que de vegades tenalla l'ànima. Donen força, sobretot quan sobrevenen l'abatiment o el desànim. Ens fan lliures perquè obren el camí de la Veritat. […] També en nosaltres ha de néixer un amor apassionat per la Paraula de Déu: acollim-la atentament quan se'ns proclami a les esglésies, llegim-la, estudiem-la, meditem-la… Però sobretot estem cridats a viure-la. […] En viure una Paraula de Jesús vivim tot l'Evangeli, perquè a cada Paraula seva Ell s'entrega completament, ve Ell mateix a viure en nosaltres […] i substitueix la nostra manera de pensar, de voler i d'obrar en totes les circumstàncies de la vida»[1]. «El qui va ser sembrat a terra bona és el que sent la Paraula i la comprèn: aquest sí que dóna fruit». Wambil de Mèxic ens explica: «Hi va haver un temps en què em sentia atrapat en un profund forat. Estava immers en una relació violenta, intentava fugir i arreglar-ho tot amb les meves forces. Influït per les xarxes socials i el soroll exterior, sovint perseguia coses que no estaven al pla de Déu. Tot i tots els meus esforços, seguia sentint-me buit i sense una meta. Sabia que l'amor és un llenguatge universal, així que vaig posar-me a fer voluntariat, i vaig trobar una manera d'actuar que només podia venir de Déu. Amb el temps vaig descobrir un lloc on escoltar la seva Paraula i créixer en la relació amb Ell. Estic profundament agraït». Fins i tot quan ens sentim terra àrida i pedregosa, la mateixa Paraula és eficaç, com revela el profeta Isaïes: «Com baixen la pluja i la neu des del cel, i no tornen allà sinó després de xopar la terra, de fecundar-la i fer-la germinar, […] així serà la paraula que surt de la meva boca: no tornarà el meu encàrrec» (Is 55, 10-11). Sostenits per aquesta esperança, en un temps dominat per pors i tensions, cultivem també la confiança en les dones i en els homes amb qui compartim la vida. Confiem en la capacitat de donar bons fruits i de crear ocasions d'escolta i diàleg, per caminar junts cap a l'horitzó de la fraternitat. Letizia Magri i l'equip de la Paraula de Vida [1] C. Lubich, Paraula de vida de març de 2003: Ciudad Nueva n. 396 (2003/3), pp. 24-25.
Acollir la saviesa
Si parem atenció al món que ens envolta, ens adonem que sovint el que preval és el soroll de les opinions. Tots volen dir la seva i es multipliquen els espais de debat on sembla que tots ho saben tot. Tanmateix, no sempre hi trobem autèntica saviesa; de vegades, per contra, es corre el risc d'afavorir la superficialitat, la ignorància i un empobriment cultural progressiu. Davant aquest panorama, què mereix realment ser escoltat? Hi ha paraules i Paraules. Què les distingeix? Podem anomenar Paraules, amb P majúscula, aquelles —escrites o pronunciades— que, un cop fetes pròpies, tenen la capacitat de transformar-nos. Són paraules que expressen saviesa, perquè ofereixen una clau de lectura de l'existència humana, del desig de transcendència i de les relacions que uneixen els éssers humans entre ells i amb la natura. Com va escriure Rabindranath Tagore, poeta, filòsof i escriptor indi: «Les paraules arriben al cor quan han sortit del cor». La Paraula no pertany a una època, a un lloc concret oa una religió. Xavier Melloni, antropòleg, teòleg i fenomenòleg de la religió, observa que per a alguns la Paraula està inspirada per l'Esperit Sant, mentre que per a altres és fruit de la il·luminació de la consciència. Però com reconèixer quan ens trobem davant de la Paraula? «Podem dir que la Paraula és allò que ens fa capaços d'obrir-nos als altres, de lliurar-nos i de romandre en silenci, anant més enllà de nosaltres mateixos cap a una profunditat cada cop més gran. La paraula autèntica és vital i genera vida»[2]. Així, la Paraula, entesa en un sentit ampli, allibera dels vincles a què estem sotmesos; no depèn dels interessos ocults, no és coercitiva, però es converteix en idolatria quan deixa de ser sàvia. I, tanmateix, la Paraula no ressona sempre de la mateixa manera al nostre interior, fins i tot quan està expressada amb les mateixes paraules. La seva acollida està estretament lligada al moment de la vida que estem travessant. La superficialitat, les preocupacions afrontades amb autosuficiència o la indiferència són obstacles que impedeixen que la Paraula doni fruit en nosaltres i, a través nostre, en els altres. La Paraula sàvia es converteix en un punt de referència sòlid en el camí de l'ésser humà. De vegades ens ofereix respostes; altres vegades suscita noves preguntes; ens permet contemplar les coses des d'una perspectiva diferent i obrir-nos a dimensions de la realitat que abans no aconseguiem percebre; ens fa lliures i ens condueix a experimentar allò que és veritablement essencial per a la nostra existència. Només la Paraula autèntica, la Paraula sàvia, pot transformar la nostra manera de pensar i actuar. Acceptada i viscuda, ens ajuda a donar més significat a la nostra existència, a viure relacions més profundes ia construir junts una societat més humana i fraterna. Jordi explica: «Cada trobada amb la Paraula és personal i íntima. La meva trobada amb la Paraula va arribar després d'anys centrats en la feina i la tecnologia. La lectura de llibres de diferents àmbits —biografies, novel·les, filosofia, etc.— va despertar en mi la recerca de la saviesa per donar sentit a les grans preguntes de la vida, sostenir la meva existència i comprendre per què la Paraula es manifesta de maneres tan diverses i aparentment contradictòries. En aquest camí vaig conèixer la saviesa de Chiara Lubich, expressada en una nova i vital relectura de l'Evangeli i testimoniada per un estil de vida estimulant. Tot i el seu caràcter confessional, va demostrar ser capaç d'entrar en sintonia amb persones que, com jo, no tenen conviccions religioses i implicar-les en el camí de la fraternitat». Aquest mes alimentam-nos de Paraules sàvies, fem-les nostres i transformem-les en vida. I, si en tenim l'oportunitat, compartim els fruits que generen amb els qui, com nosaltres, estan en camí. D'aquesta manera, construirem junts una convivència més humana i plena de significat. [1] Aquesta reflexió s'inspira en la intervenció de Jordi Illa al Congrés Internacional promogut pel Centre per al Diàleg amb Persones de Conviccions no Religioses el 2013, titulat «La Paraula».[2] Vegeu Xavier Melloni, Veure un temps de síntesi, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2011, p. 55.
