Nacho Suárez és un focolarí del focolar de Sevilla. La seva experiència és d'aquelles que no semblen reals… fins que passa un dia; tal com ell explica: «Sovint passava pels pòrtics del Mercat de l'Arenal de Sevilla; també aquell divendres de setembre…

A la parròquia m'havien demanat portar la comunió als malalts. Portava a la butxaca de la jaqueta Jesús Eucaristia i em sentia envoltat d'emocions i sensacions profundes. El meu encant interior es va trencar justament quan estava sota els pòrtics de l'Arenal: unes paraules que no entenia, una forta olor d'alcohol i una mà mugrienta sobre el meu braç. No vaig fer cas, ni tan sols vaig tornar la meva cara per veure qui era, decidit a seguir el meu camí. Tot i això, dos o tres passos més endavant, vaig sentir que Jesús Eucaristia em deia en el més profund del meu ésser: “També aquest sóc Jo”.

Vaig fer mitja volta i vaig anar cap a l'home, li vaig demanar perdó per no haver-lo fet cas i, després d'obtenir-lo, li vaig fer una abraçada. No sé com, però davant meu ja no hi havia aquell home borratxo, brut i pudent; era Jesús!
I immers en l'amor que estava experimentant, vaig dir dins meu “sí” a Jesús. Ja no sabia si considerar-me afortunat per portar amb mi l'Eucaristia o haver abraçat aquest rostre de Jesús.

Així com cada dia anava a trobar Jesús a missa o el visitava al Sagrari de l'església, vaig començar igualment a anar cada dia a trobar-lo entre i en aquelles persones que vivien dia i nit sota els pòrtics de l'Arenal. Hi havia gent que considerava aquell lloc l'infern, però jo pensava: Déu Amor va baixar als inferns de la meva existència; i jo aquí, en aquest “infern”, vaig trobar el meu Cel, el meu Paradís, perquè hi havia Jesús.

No vaig anar mai amb la intenció de portar-los coses, ja que res em demanaven. Em limitava a trucar-los pel seu nom, a asseure'm a terra al costat d'ells… Quan va arribar la nit de Nadal, per exemple, un jove i jo vam anar a celebrar-la allà amb ells. Des de llavors, cada any celebrem així el sopar de la nit de Nadal i, actualment, les persones que anem… som gairebé tants com ells!

Ja han passat gairebé vuit anys i han succeït moltes coses…

Amb el temps, Càritas parroquial em va oferir la possibilitat econòmica per poder-los portar l'esmorzar calent; i s'hi han arribat fins a 620 esmorzars al mes.

Segons passaven els dies, mesos i anys, vaig començar a trobar la mateixa realitat a altres carrers i places del meu entorn. El que va començar sent una cosa personal, ara és també de molts altres: comptem amb la comunitat dels Focolars de Sevilla i de Còrdova, amb algunes Càritas Parroquials i amb altres persones.

A Sevilla va néixer el “Projecte Chiara Luce” com a casa per a joves immigrants. Aquests dies, s'ha començat a construir a Còrdova un projecte que hem anomenat “GRÀCIES”, on la comunitat dels Focolars del lloc, amb ajuda d'altres persones, ha acollit Ibrahim i Patrick del Camerun. Això va començar amb un pis que podia acollir fins a quatre persones en situació de vulnerabilitat. Havent estat acollits, acompanyats i atesos per una comunitat, s'han “aixecat” i ja caminen cap a una inserció sociolaboral.

Gràcies a la col·laboració material, espiritual i amb oracions, ha estat possible cobrir necessitats bàsiques, aportant roba, sabates, bitllets de tren i d'autobús… fins i tot passatges d'avió, cosa que els ha permès tornar on, potser, algú els esperava. A altres persones les hem acompanyat a obtenir “els papers” oa trobar feina i casa, com va passar amb una família jove del Perú.

Sí, de vegades sento por…

Però en trobar-me amb Jesús en ells, la por desapareix. Jesús va dir a l'Evangeli “Jo sóc el camí […]” (Jn 14:6); diria que és aquest camí el que m'espanta. Però Ell no és només el Camí, Ell s'ha fet caminant, camina amb mi, caminem junts; i és allà on ja no hi ha espai per a la por. En aquest recórrer El Seu Camí amb Ell, no anem sols. Experimentem que no caminem darrere de Jesús, sinó amb Jesús.

No tinc un projecte, tinc una història

¡Una història d'amor! Història que va començar un divendres de setembre del 2018 i continua fins avui. Si hi ha un projecte, aquest ho té Déu. Jo només sé que ells, sent pobres i vulnerables, ens han fet rics i forts als que hem anat a fer companyia.
Tinc… si alguna cosa tinc clar, és això: Ser sagrament tangible de l'amor de Déu per a tots i cadascú, sent alhora conscient que Jesús, com a Canà de Galilea, només em demana – ens demana – omplir els càntirs d'aigua; el miracle de transformar l'aigua en vi ho fa Ell.

Nacho Suárez