Quotidianament observem al nostre voltant molts patiments que ens poden fer sentir impotents si no s'obren escletxes d'humanitat. De vegades, però, la resposta viatja per WhatsApp, com va passar en una petita comunitat d'una ciutat d'Itàlia que vol viure la unitat: «…a l'hospital on treballo hi ha un jove, estranger, que està completament sol i s'està morint. Potser algú podria passar uns minuts amb ell, per donar una mica de dignitat a aquesta situació?». Impacta profundament i les respostes no es fan esperar. El missatge de qui va estar present en les darreres hores diu: «Al costat del seu llit vam veure de seguida que l'assistència era puntual, atenta i amorosa, i que per tant no teníem res a fer de concret llevat d'estar-hi. Ni ell, ja en coma, es podia beneficiar de la nostra presència». Inútil? En aquelles poques hores, una petita comunitat, dins i fora de l'hospital, va acompanyar i va donar sentit. Qui sap si una mare el podrà plorar al seu país. Segurament el seu “pas” no va ser en va per als que van poder estimar aquell jove, que ja no era un desconegut.

La compassió és un sentiment que neix des de dins, des del més profund del cor humà. Ens fa capaços d'interrompre el viatge ple de compromisos i cites frenètiques del dia i prendre la iniciativa per apropar-nos i oferir una mirada que cuida, sense por de “tocar” les ferides.

Ho explica amb incisiva senzillesa Chiara Lubich: «Imaginem que estem en la seva situació i tractem-ho com voldríem ser tractats nosaltres al seu lloc. Ell té gana? Tinc gana jo – pensem. I donem-li menjar. Pateix una injustícia? Sóc jo qui la pateix! I diguem-li paraules de consol, compartim el seu dolor i no descansem fins que no estigui il·luminat i alleujat. Veurem canviar lentament el món al nostre voltant».[1]

Ens ho confirma també la saviesa africana amb un proverbi ivorià: «Qui acull un estranger, acull un missatger».

Aquesta idea ens ofereix una clau per fer l'humanisme més autèntic; ens fa conscients de la humanitat comuna, en què es reflecteix la dignitat connatural de cada home i cada dona, i ens ensenya a superar amb valentia la categoria de la “proximitat” física i cultural. Des d'aquesta perspectiva, és possible ampliar els confins del “nosaltres” fins a l'horitzó del “tots” i retrobar els mateixos fonaments de la vida social. I és important cuidar-nos nosaltres mateixos, amb l'ajuda dels amics amb qui caminem junts, quan ens sembla que sucumbim davant dels patiments que ens envolten. Recordant que –com diu el psiquiatre i psicoterapeuta Roberto Almada– «si els bons abandonen la batalla a causa del cansament, la nostra humanitat comuna correrà el risc més gran: l'empobriment dels valors»[2].

[1] Chiara Lubich – L'arte di amare – p. 60
[2] R. Almada: “Il burnout del buó samarità” – Effatà editrice-2016