Portat a l'exili a Babilònia, el poble d'Israel ho ha perdut tot: la seva terra, el rei, el temple, i amb ell la possibilitat de donar culte al seu Déu, cosa que l'havia empès a sortir d'Egipte en el passat.
I vet aquí que la veu d'un profeta fa un anunci sorprenent: és hora de tornar a casa. Un cop més, Déu intervindrà amb poder i portarà de nou els israelites creuant el desert fins a Jerusalem. I d'aquest esdeveniment prodigiós en seran testimonis tots els pobles de la terra:
«D’un cap a l’altre de la terra tothom veurà la salvació del nostre Déu».
També avui la crònica és plena de notícies alarmants: persones que es queden sense feina, salut, seguretat ni dignitat; joves que veuen perillar el seu futur a causa de la guerra, de la pobresa provocada pels canvis climàtics als seus països; pobles que ja no tenen terra ni pau ni llibertat.
Un escenari tràgic afecta tot el planeta, ens deixa sense alè i enfosqueix l'horitzó. Qui ens salvarà de la destrucció de tot allò que crèiem posseir? L'esperança sembla fora de lloc. I tanmateix, l'anunci del profeta també és per a nosaltres:
«D’un cap a l’altre de la terra tothom veurà la salvació del nostre Déu».
La seva paraula revela l'acció de Déu a la història personal i col·lectiva i convida a obrir els ulls als signes d'aquest projecte de salvació. De fet, aquesta ja està actuant a la passió educativa d'una mestra, a l'honestedat d'un empresari, a la rectitud d'una administrativa, a la fidelitat dels esposos, a l'abraçada d'un nen, a la tendresa d'un infermer, a la paciència d'una àvia, a la valentia d'homes i dones que s'oposen a pacíficament.
«D’un cap a l’altre de la terra tothom veurà la salvació del nostre Déu».
S'acosta el Nadal. En el signe de la innocència desarmada del Nen, podem reconèixer una vegada més la presència pacient i misericordiosa de Déu a la història humana i testimoniar-la amb les nostres decisions a contracorrent:
«[…] en un món com el nostre, on es teoritza sobre la lluita, la llei del més fort, del més astut i del que no té escrúpols, i on de vegades tot sembla paralitzat pel materialisme i l'egoisme, la resposta és l'amor al proïsme. Aquesta és la medicina que li pot tornar la salut. […] És com una ràfega de calor divina que s'irradia i es propaga, penetrant en les relacions entre una persona i una altra, entre un grup i un altre, i transformant a poc a poc la societat»[1].
Com per al poble d'Israel, també per nosaltres ha arribat el moment de posar-nos en camí; és l'ocasió propícia per fer un pas endavant amb decisió cap a tots aquells –joves o ancians, pobres o migrants, aturats o sense sostre, malalts o presos– que esperen un gest d'atenció i de proximitat, testimoni de la presència dòcil, però eficaç de l'amor de Déu enmig nostre.
Avui, els confins fins als quals cal portar aquest anunci d'esperança són sens dubte els geogràfics, que tan sovint esdevenen murs o doloroses línies de guerra; però també els culturals i existencials. A més a més, una aportació eficaç per superar l'agressivitat, la solitud i la marginació pot provenir de comunitats digitals, encarnades en molts casos per joves.
Com escriu el poeta congolès Henri Boukoulou: «Oh, divina esperança! Vet aquí que en el sanglot desesperat del vent s'esbossen les primeres frases del poema d'amor més bonic. ¡I demà és l'esperança!»[2].
Letizia Magri i l'equip de la Paraula de Vida
[1] C. Lubich, Paraula de vida de maig de 1985: Paraules de Vida/1 (1943-1990) (ed. F. Ciardi), Ciudad Nueva, Madrid 2020, pàg. 339-340.
[2] Cf. Aa.Vv., Poeti Africani Anti-Apartheid, I vol., Edizioni Milano, 2003.
