Davant dels desafiaments globals, els escenaris tràgics que afecten el planeta i les notícies que ens arriben, sembla que tot es conjuri per treure'ns l'alè, enfosquint l'horitzó. L'esperança apareix com un bé fràgil, gairebé un miratge. Per això sembla natural fer-se aquesta pregunta: podem esperar encara un futur millor per a la humanitat, o estem condemnats a la resignació?
En aquesta circumstància ens pot ajudar el que pensa el filòsof alemany Ernst Bloch (1885-1977): "l'esperança no és una il·lusió passiva, sinó un 'som cap endavant', un principi actiu que anticipa allò que encara no s'ha donat. Està vinculada a la idea que el futur està obert i és modelable, no predeterminat"“[1].
És així com cadascun de nosaltres “pot continuar esperant”, com qui somia despert. Si sabem mirar amb atenció, podem entreveure l'alba d'un nou despertar que ja és present. Ho veiem a la passió educativa d'una mestra, a l'honestedat d'un emprenedor, a la rectitud de qui administra amb integritat, a la fidelitat d'una parella, a l'abraçada d'un nen, a la cura d'una infermera, a la paciència d'una àvia, al coratge de qui resisteix pacíficament a la violència, a l'acollida d'una comunitat.
Més encara ens parla d'esperança el testimoni dels nens als llocs de guerra, on troben espais protegits on custodiar el futur. Així ho mostren els dibuixos realitzats per les nenes i els nens que participen als programes de suport psicosocial de Save the Children. Entre llapis i colors emergeixen somnis de convertir-se en metges, escriptors o dissenyadors de moda… Aquests llocs segurs on es reuneixen els ofereixen un entorn on jugar, expressar-se i imaginar un futur més enllà del conflicte. Els treballs van ser difosos amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, el 10 d'octubre del 2025, i testimonien la resiliència dels més petits davant la guerra[2].
I no menys important, trobem esperança en milions de persones a tot el món —nens, joves, adults i ancians— que, copejats per malalties greus, afronten amb força, tenacitat i resiliència el desafiament de superar aquest obstacle que la vida ha posat al seu camí. ¡Quina valentia i quanta lliçó d'amor per la vida ens ofereixen aquestes persones!
Aquests signes, petits i quotidians, recorden que l'esperança no és una il·lusió, sinó una força real, fruit de l'amor que s'irradia i que és capaç de transformar la societat pas a pas.
Tots tenen set d'esperança, tant els que són a prop nostre com els que són lluny (físicament, existencialment o culturalment). Aquesta idea ens convida a no quedar-nos quiets, sinó a fer un pas per portar esperança als qui la necessiten i han perdut el sentit de la vida. Apropem-nos amb un gest d'atenció, fent-nos proïsmes, portant el nostre amor amb delicadesa i gratuïtat. Són molts els que ho esperen, i estem cridats a assolir-los a tots.
Com escriu el poeta congolès Henri Boukoulou: «[…] Oh, divina esperança! Vet aquí que, en el sanglot desesperat del vent, es tracen les primeres frases del més bell poema d'amor. I demà... és l'esperança!»[3].
[1] Ernst Bloch (1885-1977), Das Prinzip Hoffnung (1954-1959)- “El principi esperança” (ed espanyola).
[2] https://www.cittanuova.it/multimedia/i-sogni-dei-bambini-di-gaza-tra-guerra-e-colori
[3] Cf. AA.VV. Poeti Africani Anti-Apartheid, I vol., Edizioni dell'Arc, Milano, 2003.
