Som a la conclusió del capítol 12 de l'Evangeli de Marc. Jesús és al temple de Jerusalem; observa i ensenya. A través de la seva mirada assistim a una escena plena de personatges: gent que va i ve, encarregats del culte, notables de llargues vestidures, homes rics que tiren les seves magnífiques ofrenes al tresor del temple. Aleshores s'avança una dona vídua; forma part d'una categoria de persones necessitades socialment i econòmicament. Davant la indiferència general, tira al tresor dues monedes. Però Jesús sí que hi repara, crida els seus deixebles i els ensenya:

«Aquesta vídua, en canvi, ha fet tot el que tenia, tot el que tenia per viure».

«Us dic de debò…» són les paraules que introdueixen els ensenyaments importants. La mirada de Jesús, concentrada en la pobra dona vídua, ens convida a mirar en la mateixa adreça: ella és el model de deixeble. La fe en l'amor de Déu és incondicional; el seu tresor és Déu mateix. I en lliurar-se totalment a Ell, vol a més donar tot el que pot per als qui són més pobres.

En certa manera, aquest abandonar-se amb confiança en el Pare és una bestreta del do de si mateix que Jesús aviat complirà amb la seva passió i mort. posar la nostra confiança no en les riqueses, sinó en l'amor de Déu i en la seva providència. Aleshores compartim i posem a disposició de tots els necessitats el que tenim: un somriure, el nostre temps, els nostres béns, les nostres capacitats. Quan ho hem donat tot per amor, som pobres, és a dir, estem buits, som res, lliures, tenim el cor pur»^[1].

La proposta de Jesús fa un tomb a la nostra mentalitat; al centre dels seus pensaments hi ha el petit, el pobre, l'últim.

«Aquesta vídua, en canvi, ha fet tot el que tenia, tot el que tenia per viure».

Aquesta Paraula de vida ens convida abans que res a renovar la nostra plena confiança en l'amor de Déu ia deixar-nos interpel·lar per la seva mirada per veure més enllà de les aparences, sense jutjar ni dependre del judici dels altres; .

Ens suggereix donar-nos totalment com a lògica evangèlica que edifica una comunitat pacificada, perquè ens empeny a cuidar els uns dels altres. Ens anima a viure l'Evangeli en el dia a dia, sense presumir; a donar amb abundància i confiança; a viure amb sobrietat, compartint. Ens reclama parar atenció als últims, per aprendre'n.

Venant, nascut i crescut a Burundi, explica: «Al meu poble, la meva família podia presumir d'una bona terra i una bona collita. Sabent que tot és providència del cel, la meva mare recollia les primícies i les repartia puntualment entre els veïns, començant per les famílies més necessitades, ia nosaltres ens destinava només una part del que quedava. D'aquest exemple en vaig aprendre el valor de donar sense interès. Així he entès que Déu em demanava donar-li a Ell la millor part, donar-li fins i tot tota la meva vida».

Letizia Magri i l'equip de la Paraula de Vida

[1] C. Lubich, «Paraula de vida», novembre de 2003, a Ciutat Nova n. 403 (11/2003), 22-23.