En el relat de l'Anunciació, l'àngel Gabriel visita Maria de Natzaret per donar-li a conèixer els plans de Déu sobre ella: concebrà i donarà a llum un fill, Jesús, que «serà gran i serà anomenat Fill de l'Altíssim» (Lc 1, 32). Aquest episodi segueix l'estela d'altres esdeveniments de l'Antic Testament que van portar dones estèrils o molt ancianes a naixements prodigiosos, els fills dels quals haurien de desenvolupar una tasca important en la història de la salvació. Aquí, encara que Maria vol adherir-se amb plena llibertat a la missió de convertir-se en la mare del Messies, es pregunta com podrà passar, i és ella verge. Gabriel li garanteix que no serà obra d'home: «L'Esperit Sant vindrà sobre tu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra» (Lc 1, 35). I afegeix:

«Res és impossible per a Déu»

Aquesta certesa, que significa que cap declaració o promesa de Déu no quedarà incomplerta –ja que no hi ha res impossible per a Ell–, es pot formular també d'aquesta manera: res no és impossible amb Déu. De fet, el matís del text grec –amb, o prop de o al costat de– il·lumina el seu estar a prop de l'home. És a l'ésser humà o als éssers humans, quan són al costat de Déu i lliurement s'adhereixen a Ell, als quals res no és impossible.

«Res és impossible per a Déu»

Com posar en pràctica aquesta paraula de vida? Abans de res, creient amb gran confiança que Déu pot actuar fins i tot dins i més enllà de les nostres limitacions i debilitats, així com en les condicions més fosques de la vida.

Aquesta va ser l'experiència de Dietrich Bonhoeffer, que, durant la reclusió que el portaria al suplici, escriu: «Hem de submergir-nos una vegada i una altra en viure, parlar, actuar, patir i morir de Jesús per reconèixer el que Déu promet i compleix. És cert [… ] que per a nosaltres ja no hi ha res impossible, perquè res no hi ha impossible per a Déu; [… ] és cert que no hem de pretendre res i que no obstant podem demanar-ho tot; és cert que en el patiment s'amaga la nostra alegria i en la mort la nostra vida… A tot això, Déu va dir sí i amén en Crist. Aquest sí i aquest amén són el terreny ferm en què ens mantenim»^[1].

«Res és impossible per a Déu»

Quan intentem superar l'aparent «impossibilitat» de la nostra insuficiència per assolir la «possibilitat» d'una vida coherent, compleix un paper determinant la dimensió comunitària, que es desenvolupa allà on els deixebles viuen entre ells el nou manament de Jesús i així es deixen habitar, cadascun i tots plegats, pel poder de Crist ressuscitat.

Escrivia Chiara Lubich el 1948 a un grup de joves religiosos: «I endavant! No amb la nostra força, miserable i feble, sinó amb l'omnipotència de la unitat. He constatat, palpat, que Déu entre nosaltres fa l'impossible: el miracle! Si romanem fidels a la nostra divisa […] el món veurà la Unitat i, amb ella, la plenitud del Regne de Déu»^[2].

Fa anys, quan era a l'Àfrica, moltes vegades em trobava amb joves que volien viure com a cristians i em parlaven de les moltes dificultats que trobaven cada dia al seu entorn per romandre fidels als compromisos de la fe i als ensenyaments de l'Evangeli. En parlàvem durant hores, i al final sempre arribaven a la mateixa conclusió: «Només és impossible, però junts podem». Ho garanteix el mateix Jesús quan promet: «On són dos o tres reunits en nom meu (en el meu amor), aquí sóc jo enmig d'ells» (Mt 18, 20). I amb ell tot és possible.

August Parody Reyes i l'equip de la Paraula de Vida

[1] D. Bonhoeffer, Resistència i ressa, Sant Paolo, Cinisello Balsamo 1988, p. 474. Dietrich Bonhoeffer (1906-1945) va ser un teòleg i pastor luterà alemany, protagonista de la resistència al nazisme.
[2] C. Lubich, El primer amor. Cartes dels inicis (1943-1949), Ciutat Nova, Madrid 2018, 180.