Paraula de vida

Qui no ha sentit alguna vegada a la vida que no pot més? És el que passa a l'autor del salm 121, que passa per circumstàncies difícils i es pregunta d'on pot venir l'ajuda que necessita. La resposta és l'afirmació de la fe en Déu, en qui confia. La convicció amb què parla del Senyor, que vetlla i protegeix cadascú i tot el poble, expressa una certesa que sembla néixer d'una profunda experiència personal. «El meu auxili em ve del Senyor, que va fer el cel i la terra». En efecte, la resta del salm és l'anunci d'un Déu poderós i amorós que ha creat tot allò que existeix i ho protegeix dia i nit. El Senyor «no deixa titubejar el teu peu, no dorm el teu guardià» (Sl 121, 3), afirma el salmista, desitjós de convèncer qui el llegeixi. Embolicat en dificultats, l'autor ha aixecat els ulls (cf. v. 1), ha buscat on agafar-se fora de si i del seu entorn més immediat i ha trobat una resposta. Ha experimentat que l'ajuda ve d'aquell que ha pensat i ha donat vida a cada criatura i continua sostenint-la en tot moment, sense abandonar-la mai (cf. v. 8). Creu fermament en aquest Déu que vetlla nit i dia sobre el poble sencer –és «el guardià d'Israel» (v. 4)–, fins al punt que no pot deixar de comunicar-ho als altres. «El meu auxili em ve del Senyor, que va fer el cel i la terra». «En els moments d?incertesa, angoixa i vacil·lació, Déu vol que creguem en el seu amor i ens demana un acte de confiança. […] vol que aprofitem aquestes circumstàncies penoses per demostrar-li que creiem en el seu amor. Això significa tenir fe que ell és el nostre Pare i pensa en nosaltres. Llençar-hi totes les nostres preocupacions. Carregar-les sobre ell»[1]. Però com ens arriba a cadascú l'ajuda que ve de Déu? L'Escriptura narra molts episodis on això es concreta a través de l'acció d'homes i dones –com Moisès, Elies, Eliseu o Ester– cridats a ser instruments de la sol·licitud de Déu pel poble o per alguna persona en particular. També nosaltres, si «alcem la mirada», reconeixerem l'acció de persones que, conscientment o no, acudeixen a la nostra ajuda, i estarem agraïts a Déu, de qui procedeix en última instància tot bé (Ell ha creat el cor de cadascú) i podrem testimoniar-ho als altres. Per descomptat, és difícil adonar-se'n si estem tancats en nosaltres mateixos i si, en els moments difícils, pensem com tirar endavant només amb les nostres forces. En canvi, quan ens obrim, mirem al voltant i aixequem els ulls, descobrim que nosaltres també podem ser instruments de Déu que s'ocupa dels seus fills. Ens adonem de les necessitats dels altres i podem ser una ajuda preciosa per a altres. «El meu auxili em ve del Senyor, que va fer el cel i la terra». Roger explica de Costa Rica: «Un sacerdot que coneixia em va anunciar que em vindria a veure una persona per recollir uns bolquers per a adults que li havia ofert el grup solidari del qual formo part, sabent que un parroquià seu els necessitava. Mentre ho esperava, vaig veure passar per davant una veïna que estava passant per una situació molt difícil, i li vaig donar els darrers set ous que tenia, i altres coses de menjar. Es va quedar sorpresa perquè no tenia res per menjar, ni ella, ni el marit ni els fills. Li vaig recordar la invitació de Jesús: “Demaneu i se us donarà” (Mt 7, 7), subratllant que ell està atent a les nostres necessitats. Va tornar a casa feliç i agraïda a Déu. A la tarda va arribar a casa la persona enviada pel capellà. Li vaig oferir un cafè. Era camioner, i parlant, li vaig preguntar què transportava. “Ous”, em va dir, i me'n va regalar 32». Silvano Malini i l'equip de la Paraula de Vida [1] C. Lubich, Connexió CH, 26-3-1987: Buscant les coses de dalt, Ciudad Nueva, Madrid 1993, p. 31.

1 d'octubre

Ajuda silenciosa

Qui no ha tingut alguna vegada a la vida la sensació que les seves forces eren insuficients? Són instants de desemparament, de profunda vulnerabilitat en què la consciència xoca amb els seus límits, i aleshores s'obre pas una lucidesa inesperada: la certesa que ningú per si sol pot portar completament el pes de la vida. Aleshores s'imposa la necessitat d'alçar la mirada, desviar l'atenció del meu patiment i obrir-se a una realitat més àmplia. I en aquest gest interior, sovint subtil però decisiu, descobrim l'existència d'una trama invisible —una mena de teixit subtil que entrellaça persones, experiències i circumstàncies— que no només ens envolta, sinó que ens acompanya, ens sosté i ens infon sentit. Aquest ajut, que no sempre es manifesta de manera explícita, ens arriba de la vida mateixa, amb la seva misteriosa capacitat de regenerar-nos, de guarir-nos i de tornar a posar-nos en camí una vegada més. No són fets espectaculars, sinó gestos discrets, carregats de densitat humana i simbòlica: una presència silenciosa al nostre costat a l'hora del dol, unes mans que cuiden amb delicadesa, una mirada atenta, una paraula justa, una trucada inesperada que trenca l'aïllament, un gest de confiança quan la nostra autoestima vacil·la. Quants, al nostre voltant, han cregut en nosaltres abans que nosaltres mateixos ens atrevíssim a fer-ho! I quantes vegades, gràcies a aquesta fe que ens ha sortit a la trobada, hem trobat el valor per reprendre el camí. Fins i tot l'univers interior, tan sovint erosionat pel dubte, el desencís o el cansament, pot renéixer gràcies a una trobada significativa oa un gest gratuït que ens fa sentir-nos acollits, reconeguts, estimats. Aleshores, moguts per una gratitud profunda i sincera, neix en nosaltres el desig de correspondre, de comunicar aquesta experiència que ens ha transformat. I així, allò que hem rebut es converteix en do, i nosaltres mateixos ens convertim —humilment— en ajuda per a algú més.

El meu auxili em ve del Senyor, que va fer el cel i la terra

30 de setembre

29 de setembre

Ens comprometem per la pau

Manifest per la pau del Moviment dels Focolars.

28 de setembre

27 de setembre

En audiència amb el papa Lleó XIV

El 26 de setembre del 2025, Margaret Karram i Jesús Morán han estat rebuts pel papa Lleó XIV.