Sovint la vida ens porta a situacions en què a poc a poc i sense voler-ho, ens tanquem en nosaltres mateixos: una discussió, les pròpies certeses, el nostre ego o les nostres pors.
Però de vegades, només cal aturar-se en una pregunta senzilla feta de paraules simples, per albirar possibilitats inesperades de canvi: “Qui ets tu per a mi?” o en altres paraules “Qui sóc jo per a tu?” Preguntes que, com diu Margaret Karram, obren pas a gestos concrets: “fer el primer pas, escoltar, no escatimar temps, deixar-se tocar pel dolor”[1]. És obvi: si pensem en els altres, no pensem en nosaltres, ni en les nostres febleses, fracassos o ferides. Pensar en l'altre ens porta a posar-nos al seu lloc, en una actitud de reciprocitat: “com em sentiria si l'altre em digués el mateix que jo li estic dient?”. o “què puc fer per ell?”.
Si les nostres accions neixen del desig de prioritzar el benestar de qui tenim al costat, tot pot adquirir una dimensió més gran, fins al punt que podem dir a l'altra persona que l'estimem lliurement i sense esperar res a canvi.
Però de vegades ens pot envair el desànim, la frustració, el cansament. El metge nord-americà Ira Robert Byock afirma que els moments de més desesperació neixen quan un se sent presoner d'“una gàbia de ràbia, por i desconfiança”[2]En aquests moments, rendim-nos per força de l'amor que tot ho pot, que ens allibera de lligams i ens anima a recomençar sense por. Ho expressa així el grup musical Gen Rosso en una de les seves cançons: "Començar de nou és com dir una altra vegada sí a la vida, per després alliberar-se i volar cap a horitzons sense límits, on el pensament no té por. I veure casa teva tornar-se tan gran com el món. Començar de nou és creure en l'amor i sentir que fins i tot en el dolor l'ànima pot cantar i no aturar-se mai".
Una actitud d'aquesta mena pot portar a un canvi personal, però també comunitari, quan compartim, en un diàleg sincer i constructiu, els nostres neguits.
De vegades, realment, només cal una paraula senzilla:
“tu per mi ets important… perquè tu ets tu!”
[1] M. Karram: “Prossimità” – 2024.
[2] in: The Economist – The 2015 Quality of Death Index.
