3 de gener
2 de gener
Tots som germans i germanes!
Hi ha un sol cos i un sol Esperit, així com hi ha una mateixa esperança, a la qual heu estat cridats
Experimentar la unitat
El món pateix avui una manca d'unitat. Es veu a les divisions en l'àmbit familiar, entre veïns, entre esglésies i comunitats, per citar-ne alguns exemples. Sembla que la polarització preval sobre l'entesa. És conseqüència de l'individualisme que pren la davantera i empeny a decidir i actuar per compte propi, buscant el propi interès o prestigi personal, menyspreant els altres, les seves necessitats i els seus drets. I, tot i així, és possible experimentar la unitat. És un camí que comença sempre pel petit, per un sí interior: sí a acollir, sí a perdonar, sí a viure per a l'altre. No són grans projectes, sinó petites fidelitats que, amb el temps, transformen una vida, una comunitat, tot un ambient. I quan això passa, ens adonem que la fraternitat deixa de ser un ideal i es converteix en una realitat visible i en esperança per a tothom. Martin Buber considera que la unitat és relació. És l'espai de la trobada, el que existeix entre el Tu i el Jo, un lloc sagrat on les diferències no desapareixen, sinó que es reconeixen mútuament. Per ell, la unitat neix quan dues realitats es deixen tocar, i no quan una s'imposa sobre l'altra. Aquest “entre” es pot entendre com un espai que acull la diversitat i que, precisament per això, es converteix en font de comunió. Per això, per a Buber, Tota veritable vida és trobada. (Ich und Du, 1923) Així doncs, a l'altre —ja sigui un amic, un familiar o qualsevol persona que trobem al nostre camí— descobrim la gran “oportunitat de la relació”. En particular, l'altre “ens salva” quan una situació difícil sembla empresonar-nos a les nostres pors, permetent-nos anar més enllà de nosaltres mateixos. Viure per estar units significa caminar junts malgrat les diferències, transformant-les en un tresor i no pas en un obstacle. És una invitació a passar de la simple convivència a la trobada, on allò que pertany a cadascú, en la reciprocitat, es torna nou perquè és compartit i posat en relació. La unitat, entesa així, no és la suma de tots dos, ni tampoc fragilitat: és força que genera esperança que encara hi hagi un demà. La diversitat ja no és manca de unitat, sinó que es converteix en riquesa mútua. És sentir que el que passa a l'altre també ressona en mi. La unió no consisteix a la igualtat, sinó a l'harmonia, ens recorda Rabindranath Tagore. Que aquest mes puguem experimentar la joia, la llum, la vida, la pau i l'esperança que neixen de la unitat viscuda. Si en som un, tot es percep d'una altra manera.
Paraula de vida
A la Setmana de pregària per la unitat dels cristians[1] estem convidats a concentrar la nostra atenció en un tema en particular, el que es refereix a la Carta de Pau als Efesis. A les anomenades cartes de la presó, Pau s'adreça als seus destinataris exhortant-los a donar un testimoni creïble de la seva fe a través de la unitat, basada en una única fe, un sol esperit i una sola esperança, només a través de la qual es dóna testimoni de Crist com a cos. «Un sol Cos i un sol Esperit, com una és l'esperança que heu estat cridats». Pau ens crida a l'esperança. Què és l'esperança i per què ens convida a viure-la? És un brot, un regal i una tasca que tenim el deure de custodiar, cultivar i fer fructificar per bé de tothom. «L'esperança cristiana ens encomana situar-nos a la prima línia del cordal, aquesta frontera on la nostra vocació ens exigeix triar cada dia i en cada moment ser fidels a la fidelitat de Déu per nosaltres»[2]. Per als cristians, la nostra vocació, la nostra crida no és només un assumpte entre l'individu i Déu, sinó que és convocació, és a dir, som cridats junts, és la crida a la unitat entre els qui es comprometen a viure l'Evangeli. A les intervencions i escrits de Chiara Lubich trobem sovint referències explícites a la unitat com a aspecte propi de la seva espiritualitat: aquesta és fruit de la presència de Jesús entre nosaltres. I aquesta presència és font d'una felicitat profunda. «Si la unitat és tan important per al cristià, llavors res no s'oposa tant a la seva vocació com faltar-hi. I pequem contra la unitat totes les vegades que cedim a la temptació –que reapareix contínuament– de l'individualisme, el qual ens impulsa a fer les coses pel nostre compte, a deixar-nos guiar pel nostre judici, el nostre interès o prestigi personal, ignorant o fins i tot menyspreant els altres, les seves exigències i els seus drets»[3]. «Un sol Cos i un sol Esperit, com una és l'esperança que heu estat cridats». A Guatemala hi ha un diàleg molt actiu entre els membres de diferents Esglésies cristianes. Ens escriu Ramiro: «Preparem la Setmana de pregària per la unitat dels cristians juntament amb un grup de persones de diferents Esglésies. Al programa es va incloure un festival artístic preparat amb els joves i diversos actes a les diferents esglésies. La Conferència Episcopal catòlica ens va demanar que continuéssim amb l'experiència preparant també una estona d'intercanvi amb un grup de bisbes catòlics i persones de diferents Esglésies que havien confluït des de tota Amèrica per a una trobada dedicada al 1700è aniversari del Concili de Nicea. Més enllà d'aquestes activitats, experimentem molt fort la unitat entre tots nosaltres i els fruits que aquesta comporta: fraternitat, alegria i pau». Patrizia Mazzola i l'equip de la Paraula de Vida [1] Aquesta se celebra a l'hemisferi nord del 18 al 25 de gener, ia l'hemisferi sud, a la setmana de Pentecosta. Els textos de la pregària d'aquest any han estat preparats per un grup ecumènic coordinat per l'Església Apostòlica Armènia.[2] Madeleine Delbrêl, considerada per molts una de les personalitats espirituals més significatives del segle xx: https://www.pasomv.it/files/bocc/madalein_del_brel_noi_spes.pdf.[3] C. Lubich, Paraula de Vida de juliol de 1985: EAD., Paraules de Vida/1 (1943-1990), Madrid 2020, p. 343.
