6 d'octubre
5 d'octubre
4 d'octubre
3 d'octubre
2 d'octubre
Recorda't del bé rebut i fes el mateix
No maltractaràs el foraster, ni l'oprimiràs, ja que forasters vau ser vosaltres al país d'Egipte
L'experiència de sentir-se estranger
Ser estranger no és només una condició jurídica o geogràfica. També és una experiència humana que gairebé tots, d'una manera o altra, hem viscut alguna vegada. Podem sentir-nos estrangers cada vegada que entrem en un context els codis del qual desconeixem: un país nou, un nou treball, una escola, una residència, un grup social o fins i tot una família que no és la nostra. També ens podem sentir estrangers quan les noves generacions utilitzen llenguatges i referents que ens resulten incomprensibles, o quan descobrim que la societat a què crèiem pertànyer ha canviat en una direcció que ja no reconeixem. Tots sabem què vol dir sentir-se fora de lloc: una experiència comuna que ens pot ajudar a posar-nos a la pell de l'altre. La història de la humanitat ha estat sempre una història de trobades entre cultures. Si, d'una banda, les migracions han generat conflictes i dificultats, de l'altra han afavorit l'intercanvi, l'enriquiment mutu i la transformació profunda de les societats. Per això podem contemplar el fenomen migratori no sols com una emergència, sinó també com una oportunitat per renovar la família humana. És una invitació a sortir de les nostres seguretats per anar a trobar l'altre. El veritable repte és viure aquest canvi d'època amb una mirada capaç de descobrir les llavors d'esperança que porten les migracions, transformant l'acollida en un espai on construir fraternitat. Podem començar amb petits gestos. Accions que poden semblar insignificants, però que, unides a moltes altres persones, formen una cadena silenciosa i real capaç de convertir-se en un «dic contra la barbàrie». Així ho expressava Chiara Lubich en una de les seves darreres intervencions públiques, a Londres, el juny del 2004: «[…] la nostra experiència ens diu que, per a qui avui es disposa a moure les muntanyes de l'odi i de la violència, la tasca és immensa. Però allò que és impossible per a milions de persones aïllades i dividides sembla fer-se possible per a persones que han fet de l'amor mutu, de la comprensió recíproca i de la unitat el motiu essencial de la seva vida. […]». Quan vivim així, el diàleg es pot convertir en una veritable cultura de la trobada, en què la diversitat de cadascú deixa de ser una barrera i es converteix en un do per al bé comú. Com a testimoni d'això, un rector suís explica les lliçons que ha après vivint en un centre d'acollida per a persones migrants. D'una banda, la presa de consciència de fins a quin punt el racisme és latent en cadascun de nosaltres; de l'altra, l'extraordinària força transformadora que neix de la trobada: «Només un exemple: aquí, a Lucerna, va viure amb nosaltres durant tres anys un jove de Rwanda. No tenia documentació i, quan va arribar, estava molt afectat psicològicament. Al principi no va ser fàcil. A poc a poc, però, la seva personalitat original va tornar a resplendir i, amb ella, també la nostra comunitat plural va florir en una vida encara més bonica. Quant riem, celebrem, resem i superem junts incerteses i grans reptes! Ens convertim en germans. Això es va fer especialment evident el dia de la partida contra la seva voluntat d'aquest germà el nostre rwandès. Quatre policies el van venir a buscar a casa nostra per tornar-lo per la força al seu país. Es van sorprendre molt al trobar-hi deu persones de diferents nacionalitats que havien vingut a acomiadar-se'n i veure un ambient serè en una situació tan difícil. (…) Han passat cinc anys i segueix molt viu, d'un continent a un altre, el profund vincle familiar que s'ha creat entre nosaltres»[1]. [1] «Migrazioni: sfide i opportunità» a: Ekklesia – n.26 (2025/1)
Paraula de vida
La Paraula de vida d'aquest mes és presa del llibre de l'Èxode, que relata les condicions cada cop més desesperades dels israelites a Egipte. Oprimits i reduïts a esclaus, clamen al cel demanant ajuda. Aquest clam arriba al cor de Déu, que decideix intervenir, i tria Moisès com a enviat seu. Després de l'alliberament, té lloc la cerimònia que segella l'Aliança entre Déu i Israel. El document que reflecteix aquesta relació és l'anomenat «Codi de l'Aliança» (Ex 20-23), acceptat per tot el poble (cf. Ex 24) i la part més coneguda del qual són els deu manaments. S'hi afegeixen altres prescripcions i lleis de diversa mena, totes relacionades amb l'esdeveniment extraordinari de l'alliberament. La frase daquest mes prové daquest patrimoni de normes de vida i de comportament. «No maltractaràs el foraster, ni l'oprimiràs, doncs forasters vau ser vosaltres al país d'Egipte». L'estranger forma part de les categories preferides i protegides per Déu, ja que és entre els més vulnerables, juntament amb el pobre, l'orfe i la vídua. La motivació d'aquesta norma apel·la abans que res a la memòria de tot el que van viure els israelites sent esclaus a Egipte. La intervenció poderosa de Déu a l'Èxode es reprodueix contínuament a l'Antic Testament. Es tracta d'un esdeveniment que el poble ha de tenir sempre present, com una cosa que es repeteix de diverses maneres a cada generació. És significativa la frase d'Orígens en el comentari al llibre de l'Èxode: «Qui oprimeix l'estranger mostra que encara no ha abandonat Egipte»[1]. Aquest manament també apel·la a l'empatia: posar-se al lloc dels altres ajuda a comprendre'ls ia entendre què necessiten. A qui ha passat per una experiència difícil hauria de ser més fàcil identificar-se amb el dolor de l'altre. Però a l'Antic Testament no es tracta només d'una experiència humana: el primer a donar exemple del que significa entrar a la situació dels altres és Déu mateix. «No maltractaràs el foraster, ni l'oprimiràs, doncs forasters vau ser vosaltres al país d'Egipte». Com posar en pràctica aquesta Paraula de vida? Podria ser útil preguntar-nos: he experimentat mai ser estranger? M'he sentit no acceptat, no acollit, incomprès, fora de lloc? Què he après daquestes situacions? Qui és per mi l'estranger? I qui és l'estranger per a Déu? Com puc acollir-lo sense reserves, tal com fa el Senyor amb nosaltres? Què puc fer concretament? Chiara Lubich escriu: «Amb un Déu que no fa distinció entre les persones, com no gravar-se al cor la fraternitat universal? Com a fills del mateix Pare, ens podem descobrir germans i germanes de cada home i dona amb qui ens relacionem. Per tant, si som tots germans i germanes, hem d'estimar tothom, començant per qui tenim al costat, sense aturar-nos. Així, el nostre amor no serà platònic i abstracte, sinó concret, a força de servei. Un amor capaç d'anar a trobar l'altre; d'entaular un diàleg, d'identificar-se amb les situacions de necessitat, d'assumir-ne les càrregues i preocupacions. Fins que l'altre se senti comprès i acollit en la seva diversitat i lliure d'expressar tota la riquesa que comporta»[2]. És l?experiència de Maryam, una jove pakistanesa: «En un local, vaig veure com el propietari li negava un te a una senyora gran. Jo només duia a la butxaca unes rupies (la moneda local), però em va semblar que l'havia d'ajudar, així que em vaig acostar a l'amo i li vaig dir que jo pagava. Primer em va mirar dubitatiu, però després d'una pausa, va somriure i em va dir: "No, no és just. Si tu, una clienta, estàs disposada a posar el poc que tens per preocupar-te, com més generós hauria de ser jo com a propietari! Per mi és més fàcil donar-li una tassa de te gratis que deixar que paguis tu". Va ser una experiència forta. Procurant mostrar amor, primer la senyora i després el propietari, he vist que un simple gest d'amabilitat pot obrir el cor d'una altra persona“. .Augusto Parody Reyes i l'equip de la Paraula de Vid [1] Orígens, Homilies sobre l'Èxode, v, 5.[2] C. Lubich, Paraula de vida de maig de 2006: Paraules de Vida/2 (1991-2006) (ed. F. Ciardi), Ciudad Nueva, Madrid 2026, p. 351.
