La meva ànima canta la grandesa del Senyor
Deixar-se sorprendre
Deia el gran científic Louis Pasteur: «Maravellar-se de tot és el primer pas de la raó cap al descobriment». També ens ho recorda Luigi Ballerini, escriptor per a joves i metge psicoterapeuta, a l'article que ens ha inspirat per a aquesta idea[1] «En el fons, meravellar-se no és més que una forma de confiança […] És la idea que encara existeix un món per descobrir, comprendre i trobar. Això explica perquè la pèrdua d'aquesta capacitat (meravellar-se) és tan greu: sense ella, la vida es fa monòtona en la repetició d'una mirada cansada que ja no veu res. […] Si perdem la capacitat de meravellar-nos, no ens tornem més realistes ni més eficients; només perdem la possibilitat de deixar-nos interpel·lar per la realitat, de reconèixer que nosaltres mateixos podem seguir canviant i millorant a través del que trobem La meravella ens recorda que no tot depèn de nosaltres. És una invitació a acollir-la amb el cor obert, a reconèixer allò que la vida vol dir-nos ia estar agraïts per això. La meravella evoca la sorpresa, aquesta extraordinària capacitat dels nens per obrir-se a la vida ia les relacions; dimensions, aquestes, constitutives de l'ésser humà, que des de fa mil·lennis són una clau de l'aventura del pensament humà, ensenyant-nos a descentrar-nos per anar a trobar les persones que potser ens esperen, que viuen les mateixes dificultats quotidianes i les mateixes esperances que nosaltres. Avui els desafiaments que provenen de les xarxes socials i de la Intel·ligència Artificial semblen apagar aquesta capacitat: ja ho hem vist tot? I, sobretot: ens estem acostumant a tot? Sovint són els petits gestos els que tenen la capacitat de tornar a encendre la sorpresa. Sorprendre's significa mantenir viva la capacitat de meravellar-se, d'aprendre del que és nou i de reconèixer el valor de les persones i de les situacions que trobem, sense resignar-nos a la indiferència davant del dolor i del patiment. Tinguem el valor de mirar la realitat amb atenció i obertura posant-nos al lloc dels altres, oferint escolta i suport sense jutjar i cuidant els qui travessen moments importants o complexos. Hi ha moltes històries quotidianes d'esforç, de malaltia, de vides que semblen perdudes o sense sentit; i, tanmateix, sempre pot sorgir un horitzó nou i inesperat. A les famílies, als centres sanitaris i assistencials i en tantes situacions de fragilitat, és possible contemplar amb sorpresa els signes de la revolució més poderosa: la d'un amor capaç d'anar més enllà del que caldria esperar. Deixem-nos sorprendre amb vulnerabilitat i humilitat per tot allò que surt a la nostra trobada i fem que no quedi confinat en la intimitat del cor, sinó que es manifesti en les relacions, la vida compartida, el teixit de les futures generacions. [1] https://www.avvenire.it/idee-e-commenti/lasciarsi-stupire-dalla-meraviglia-quello-che-i-ragazzi-ci-ricordano_109483
Paraula de vida
Al primer capítol del seu Evangeli, Lluc ens ofereix l'única pàgina del Nou Testament en què les protagonistes són dues dones, Maria i Isabel. Isabel vivia en una ciutat a prop de Jerusalem, a uns 150 km de distància de Natzaret. Maria emprèn aquest llarg viatge només rebre l'anunci de l'àngel que seria la mare de Jesús (Lc 1, 26-38). No coneixem els detalls de la travessia, només sabem que es va dirigir amb promptitud a la regió muntanyenca. Però, per què es dirigeix allà? Maria va per comunicar aquesta alegria a qui, com ella, havia rebut de Déu la gràcia d'esperar un fill, i per estar al seu costat i ajudar-la durant els darrers mesos d'embaràs. És la història de dues dones, de dues maternitats impossibles. Qui millor que ella la podia entendre i compartir aquesta experiència? D'aquesta trobada brolla el cant del Magníficat. «Engrandeix la meva ànima al Senyor». «Aquestes paraules brollen d'una cremor inflamada i d'un goig desbordant […]. Per això no diu “jo enalteixo Déu”, sinó “la meva ànima”…, com si volgués expressar: “la meva vida, tots els meus sentits, planen en l'amor, lloança i goig divins […]”»[1], escriu Martí Luter en el seu comentari al Magníficat. El verb engrandir, fer gran, revela la joia que suscita descobrir que Déu és més gran del que ens esperàvem. Aquesta alegria provoca una profunda humilitat i un sentit profund de gratitud i reconeixement. Com subratlla Ermes Ronchi, «el Magníficat és l'evangeli de Maria, la seva bona notícia, que arriba a totes les generacions». Per deu vegades, la jove de Natzaret repeteix el que ha fet Déu[2], com una mena de nou decàleg, de deu nous manaments que trastoquen la lògica del món. Resulta espontani preguntar-se si hem conservat el sentit d'estupor i de sorpresa en la nostra vida diària i de pregària davant de tot el que Déu ha obrat i continua obrant. Sense obrir-nos a la novetat ia les sorpreses, sense sorpresa, la fe es converteix en una lletania cansada que lentament s'apaga i es converteix en un costum social[3]. «Engrandeix la meva ànima al Senyor». El cant de Maria no és simplement una oració de lloança intimista, sinó una lloança profètica, caracteritzada per recórrer constantment als passatges de l'Escriptura[4], cosa que indica la direcció de la història segons el cor de Déu. Lloar-lo vol dir alinear-se amb els petits, creure que el món pot i ha de canviar. Les paraules d‟aquest himne ens conviden a comprendre la intervenció salvífica de Déu en la nostra història personal i comunitària, tant la nostra pròpia vivència personal com la universal, tant el moment present com els cels nous i la terra nova que la revolució social de l‟Evangeli inaugura. «Engrandeix la meva ànima al Senyor». Aquestes paraules ens conviden també a nosaltres a fer de la nostra vida una lloança vivent, a reconèixer cada dia les «meravelles», a unir la nostra veu a la de Maria per proclamar que Déu és fidel, que la seva misericòrdia s'estén de generació en generació i que el seu regne de justícia i amor ja s'està fent entre nosaltres. Chiara Lubich havia captat aquesta dimensió revolucionària del cant de Maria quan va escriure als joves: «Llegeix el Magníficat i trobaràs la primera i més potent pàgina de la doctrina social cristiana. Qui i quan la realitzarà completament?»[5]. La pregunta continua estant oberta i ens interpel·la. La intervenció de Déu no hauria de quedar reduïda a la intimitat del cor; cal que es manifesti en les relacions, a la vida comuna, a la trama de les generacions futures. Patrizia Mazzola i l'equip de la Paraula de Vida [1] Martín Lutero, Comentari al Magníficat: https://1library.co/document/zlvl282y-comentario-al-magnificat-por-martin-lutero.html.[2] Cf. E. Ronchi, «Magnificat, una finestra aperta sul futuro», Avvenire 12 d'agost de 2021.[3] Cf. Francisco, Angelus, Plaça de Sant Pere (Roma), 4 de juliol de 2021.[4] Cf. G. Rossé, Il Vangelo di Luca, Città Nuova, 1992, p. 69.[5] C. Lubich, Signe de contradicció, Ciudad Nueva, Madrid 1971, n. 203, p. 64.
1 d'agost
1 d'agost
Lleó XIV: una veu serena davant del patiment
Experiència de Pilar després d'escoltar el Papa Lleó parlar del patiment i del perdó.
