Sembla evident que estem fets per a la relació. De fet, tota la nostra vida està entrellaçada de relacions. Però de vegades correm el risc de fer-les malbé amb judicis durs i superficials.

Al llarg de la història hi trobem múltiples imatges que ja formen part del llenguatge comú. Per exemple, a la tradició antiga trobem una expressió molt coneguda que diu: «Per què mires la palla que és a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que és al teu?»[1]; igualment proverbial és la imatge de les dues alforges: una davant dels ulls, amb els defectes dels altres, que veiem fàcilment, i l'altra a l'esquena, amb els nostres defectes, que per tant ens costa de reconèixer[2] i com diu el proverbi xinès, «l'home és cec als seus defectes, però té ulls d'àliga per als dels altres».

Això no vol dir acceptar el que passa indiscriminadament. Davant de la injustícia, la violència o l'abús no podem tancar els ulls. És necessari comprometre's amb el canvi, començant per mirar-nos abans que res a nosaltres mateixos, escoltant amb sinceritat la nostra pròpia consciència per descobrir què hem de millorar. Només així ens podrem preguntar com ajudar concretament els altres, fins i tot amb consells i correccions.

Cal «un altre punt de vista» que m'ofereixi una perspectiva diferent de la meva, enriquint la meva 'veritat' i ajudant-me a no caure en l'autoreferencialitat i en aquests errors de valoració que, en el fons, formen part de la nostra naturalesa humana.

Hi ha una paraula que pot semblar antiga però que s'enriqueix amb significats sempre nous: misericòrdia, que hem de viure, en primer lloc, cap a nosaltres mateixos i després cap als altres. De fet, només si som capaços d'acceptar i perdonar els nostres propis límits podrem acollir les debilitats i els errors dels altres. És més, quan ens adonem que inconscientment ens sentim superiors i amb dret a jutjar, esdevé indispensable estar disposats a fer «el primer pas» cap a l'altre per evitar que la relació es deteriori.

Chiara Lubich explica a un grup de musulmans la seva experiència a la petita casa de Trento, on va començar la seva aventura amb les primeres companyes. No tot era senzill i no hi faltaven les incomprensions: «No sempre era fàcil viure la radicalitat de l?amor. […] També entre nosaltres i en les nostres relacions, podia dipositar-se una mica de pols, i la unitat podia llanguir. Això passava, per exemple, quan ens adonàvem dels defectes i les imperfeccions dels altres i els jutjàvem, de manera que el corrent d'amor recíproc es refredava. Per reaccionar davant aquesta situació se'ns va acudir un dia segellar un pacte entre nosaltres, i en diem «pacte de misericòrdia». Decidim, cada matí, veure nova la persona que trobéssim —a casa, a classe, a la feina, etc.— sense recordar en absolut els seus defectes, cobrint-ho tot amb amor. […]»[3]. Un veritable «mètode» que val la pena posar en pràctica als grups de treball, a la família ia les assemblees de qualsevol tipus.

[1] (Lc 6,41)
[2] Esop (μῦθοι) , Fedre (Fabulae)
[3] C. Lubich, «L'amor al proïsme», Xerrada amb un grup de musulmans, Castel Gandolfo 1-11-2002. Cf. L'amor recíproc, Ciudad Nueva, Madrid 2013, pàg. 109-110