Admetem-ho: en el moment històric que vivim, en què cada dia rebem notícies més alarmants, parlar de coratge ens pot semblar gairebé fora de lloc. Tot sembla portar-nos al desànim, atrapats entre la inseguretat davant de situacions que ens superen i unes expectatives que ens exigeixen estar sempre a l'alçada.
Però tenir coratge no vol dir no sentir por, dolor o impotència. De vegades consisteix simplement a no deixar-nos vèncer per ells i trobar la força per seguir endavant. I, moltes vegades, aquesta força neix precisament quan no afrontem sols allò que ens passa.
Chiara Lubich escriu: «Si hi ha una realitat misteriosa a la nostra vida és el dolor. […] Fins i tot qui és al nostre costat i ens vol, és sovint incapaç d'ajudar-nos a resoldre'l; i, tanmateix, de vegades en tenim prou que algú ho comparteixi amb nosaltres, potser en silenci»[1].
La paraula clau és precisament aquesta: “compartir”. Perquè també cal coratge per sortir de nosaltres mateixos, apropar-nos als altres i no romandre indiferents davant del que viuen.
Fins i tot en els moments més foscos, intentem trobar la força per vèncer el mal amb el bé. No ens tanquem en nosaltres mateixos, sinó que romanguem oberts als altres, cuidant-los amb petits gestos concrets, tant en les petites accions quotidianes com en el compromís social per construir el bé comú.
De vegades, el coratge d'una persona és possible gràcies a d'altres que, en el moment necessari, decideixen no mirar cap a una altra banda. Ho mostra la història que explica Mario Calabresi sobre la trobada amb l'Alí, un sastre molt apreciat que treballa en una petita botiga d'una ciutat del nord d'Itàlia. «Una vida que sorprèn qualsevol que es vulgui allunyar de les simplificacions del nostre temps. Pensem quantes podrien aplicar-se a Alí, reduint-lo a un nombre, un més entre tants: “refugiat”, “clandestí”, “immigrant il·legal arribat en pastera”, “sol·licitant d'asil”... Perquè Ali ha estat totes aquestes coses. (…). Alí ha aconseguit construir-se una vida serena i normal, la que somiaven els pares, perquè va trobar persones que, en els moments més difícils, li van allargar la mà i no van deixar que s'enfonsés. Va passar quan, al bosc de la frontera amb Bulgària, una veu li va dir que canviés de direcció per evitar que els guàrdies fronterers li disparessin; va passar quan el seu amic Ahmad el va arrossegar fins a la coberta de l'embarcació que els portava cap a Itàlia, per evitar que morís ofegat». I aquesta ajuda va continuar quan l?alcalde d?una petita ciutat del sud d?Itàlia el va acollir a casa d?una tia anciana que havia mort feia poc; quan dos professors jubilats d'un petit poble de l'altre extrem d'Itàlia, al nord, li van obrir les portes de casa perquè no hagués de dormir a l'estació o al parc; i quan un grup d?amics el va avalar davant l?agència immobiliària perquè pogués llogar el local.
Calabresi conclou: «El relat em diu que els altres poden marcar la diferència. Els altres som nosaltres»[2]
[1] C. Lubich, Paraula de vida de març de 2005: Paraules de Vida/2 (1991-2006) (ed. F. Ciardi), propera edició.
[2] Mario Calabresi, Ricucire la vita («Remenar la vida»): https://mariocalabresi.com/ricucire-la-vita-2.
